L’agricultura, com la resta d’activitats econòmiques, genera emissions de gasos d’efecte hivernacle. A Catalunya, el volum d’emissions d’aquest sector se situa per darrere de l’energètic, el transport i la indústria. Al mateix temps, és una vÃctima del canvi climà tic, perquè pateix les conseqüències de fenòmens meteorològics com les sequeres, les inundacions o les glaçades, que cada cop seran més extrems i més freqüents. Ara bé, el que sovint no s’explica és que l’agricultura pot tenir un paper crucial per mitigar l’escalfament planetari grà cies a la capacitat del sòl i dels cultius de fixar i absorbir carboni.
Les plantes absorbeixen contÃnuament el diòxid de carboni generat per l’activitat humana a través de la fotosÃntesi i, com a resultat, se’n produeix biomassa; quan moren i es descomponen, els organismes vius del sòl com els bacteris, els fongs o els cucs de terra, entre d’altres, les transformen en matèria orgà nica, un material ric en carboni que retén l’aigua i nutrients com el fòsfor i el nitrogen en el sòl. S’estima que els sòls agrÃcoles catalans, que ocupen el 33% del territori, contenen tant carboni com el que Catalunya emet en 4 anys. És una quantitat significativa que encara podria ser més alta si s’implantessin estratègies de fixació de carboni i mitigació de gasos d’efecte hivernacle en les prà ctiques agrÃcoles.
Tal com apunta la iniciativa "4 per 1000", llançada per França a la COP21, si el carboni orgà nic dels sòls agrÃcoles i forestals de tot el món augmentés en un 0,4% a l’any (o, el que és el mateix, en un 4‰), ja seria més quantitat que l’increment anual de les emissions de CO2. En aquesta lÃnia, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentà ries (IRTA) coordina i lidera diversos projectes per determinar quins tipus de conreu i quines prà ctiques agrà ries permeten segrestar més carboni en el sòl i en les estructures llenyoses dels cultius arboris. Â
«Tots els cultius absorbeixen carboni durant el dia a través de la fotosÃntesi; a la nit, però, n’alliberen només una part», explica Robert Savé, investigador emèrit del programa de Fructicultura de l’IRTA i un dels autors del Mapa de les reserves de carboni orgà nic als sòls agrÃcoles de Catalunya. «Els cultius llenyosos, com la vinya o l’olivera, són els que més n’emmagatzemen perquè tenen una vida més llarga en comparació als cultius herbacis, com els cereals. Per exemple, es calcula que l’olivera captura tres vegades més carboni que un bosc de pi blanc», indica Savé. L’expert de l’IRTA apunta que també hi ha diferències segons els tipus de sòls: els de secà són els que acumulen més quantitat de carboni en comparació amb els sòls humits o de regadiu, en què l’aigua afavoreix l’activitat dels microorganismes i, per tant, la descomposició de la matèria orgà nica, una part del qual es transforma en diòxid de carboni que s’allibera a l’atmosfera.
El poder d’absorció i segrest de carboni dels sòls i els cultius es veu amplificat en funció del maneig i la gestió d’aquests. La GuÃa de buenas prácticas agrarias CARBOCERT, en la redacció de la qual va participar l’IRTA, recopila les millors prà ctiques disponibles per quantificar i millorar el segrest de carboni en sòls agrÃcoles i estructures llenyoses dels sis cultius més representatius de l’Estat espanyol: olivera, ametller, blat, cÃtrics, vinya i arròs. Entre les prà ctiques que s’hi recullen i que afavoreixen el segrest del carboni hi ha, per exemple, incorporar les restes de poda o del cultiu al sòl, o bé llaurar el mÃnim o, fins i tot, no llaurar. AixÃ, tal com recull la guia, s’estima que incorporar restes de poda pot incrementar en un 60% el contingut de carboni orgà nic en les capes superficials del sòl.
«Aquestes prà ctiques fan, per una banda, que part del carboni sintetitzat durant el cultiu es reincorpori a l’agrosistema i, per una altra, alenteixen la descomposició de la matèria orgà nica, la qual cosa evita el retorn del carboni a l’atmosfera», explica la investigadora del programa Aigües marines i continentals de l’IRTA Maite MartÃnez-Eixarch, una de les autores de la guia.
En la lluita contra el canvi climà tic, és indispensable la implicació del sector i, en aquest sentit, un dels capdavanters és el vitivinÃcola. L’Institut té en marxa diverses iniciatives amb empreses vitivinÃcoles, a les quals proporciona assessorament a l’hora de prendre decisions perquè puguin treure el mà xim rendiment a la humitat del sòl. També compta amb anys d’experiència en projectes sobre vinya i canvi climà tic. N’és una bona mostra el projecte VITIMPACT: Contribució a l'avaluació ambiental de la viticultura, desenvolupat amb la Universitat de Lleida (UdL), que «ha proporcionat informació d’utilitat en l’avenç del coneixement respecte a la influència del sòl, la disponibilitat hÃdrica, la fertilització i la biodiversitat de la microbiota del sòl en les emissions directes de gas d’efecte hivernacle en el conreu de la vinya en condicions de secà mediterrani», explica Felicidad de Herralde, investigadora del programa de Fructicultura de l’IRTA i una de les autores del projecte.
L’increment de la capacitat de fixació de carboni per part dels sòls fa que aquests siguin més fèrtils i resilients i, per tant, més productius, un fet que contribueix a abastir aliments en un món en creixement exponencial: s’espera que pel 2050 hi hagi al planeta 10.000 milions de persones i que la demanda d’aliments augmenti fins a un 60%. Això, en unes condicions ambientals que, segons el Primer Informe del Canvi Climà tic en el Mediterrani (MAR1) de la xarxa d’Experts de la Mediterrà nia en Clima i Canvi Ambiental (MedECC), reduiran la productivitat agrÃcola en un 17% de mitjana en tota la zona mediterrà nia. El proveïment d’aliments de qualitat, segurs i assequibles és, juntament amb la mitigació de l’escalfament global, l’altre gran repte de l’agricultura. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides inclouen aquests reptes en els ODS 2 (Fam zero) i 13 (Acció pel clima), que remarquen que els sòls agrÃcoles són uns aliats per a la seguretat alimentà ria i per fer front al canvi climà tic.
