La directora de Persones de l'IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries), Montserrat Satorra, diu adeu a l’organització després de pràcticament setze anys de feina intensa, durant els quals ha tingut lloc la crisi economicofinancera de finals de la dècada del 2000 i la pandèmia de la COVID-19.
Aprofitem l’ocasió per a compartir amb ella com ha viscut aquests anys i com veu l’IRTA del futur, en una entrevista duta a terme fa un parell de dies. I, avui que es jubila, també aprofitem per a desitjar-li tot el millor.
Falten dos dies perquè acabis la teva feina a l’IRTA i estàs recorrent tots els centres i finques.
Sí. Al mes de juny, durant l’acte de celebració dels quaranta anys de la nostra organització, el director general, Josep Usall, va fer-me un reconeixement i va anunciar per sorpresa que em jubilava. Ho vaig viure com un regal, ja que em va permetre en aquell moment saludar moltes persones i acomiadar-me. Ara estic recorrent tots els centres per a presentar el professional que em relleva, en Xavier Vives, i aprofito també per acomiadar-me. Estic satisfeta del traspàs que estem fent. Fins i tot hem provat les noves varietats de pomes adaptades al canvi climàtic que ara s’estan començant a collir a Lleida!
Quina sensació tens, a dos dies de marxar?
La sensació d’intentar deixar-ho tot al més endreçat possible, i força emoció, perquè han estat gairebé setze anys. També, tinc la tranquil·litat que hem treballat molt en equip, i que les persones del meu equip coneixen molt bé tots els temes que tenim entre mans. Sempre els he volgut fer partícips dels objectius de l’IRTA i de l’equip, i traslladar-los la nostra vocació de servei.
És important.
Estic contenta que molts companys i companyes amb qui parlo aquests últims dies reconeixen aquesta manera de fer: ser-hi i donar resposta!
Què t’endús, de l’IRTA, en poques paraules?
Primer, crec que l’IRTA té una mena d’ànima, perquè a la gent que hi treballa li agrada el que fa: ho gaudeix. Penso que això uneix i ajuda a mirar sempre endavant, i sempre una mica millor. També, la feina de les persones que fan recerca està envoltada d’una mena de racionalitat, de la voluntat de voler-ho entendre tot, fins i tot aspectes complicats del funcionament de recursos humans. En certa manera, apliquen el mètode científic a tot, i et fan sentir en un aprenentatge permanent. Alhora, l’equip de Persones som l’equip menys científic de l’organització, i aquest punt de trobada ha sigut genial. I, en tercer lloc, la diversitat de perfils de l’IRTA, els qui investiguen i els qui no, ha fet sempre interessant la nostra feina.
Tu venies de divuit anys al sector sanitari català, una part dels quals com a cap de Recursos Humans del CatSalut. Com va ser, el salt a l’IRTA?
Em van trucar a la porta en un moment en què tenia ganes de mirar cap a altres llocs. El CatSalut, com l’IRTA, tenia conveni propi i més de mig miler de persones. Igualment, tenia una dinàmica de molta participació de la representació dels treballadors en les relacions laborals. Però estava molt influït pels canvis polítics, i això desgasta força. A l’IRTA no és tant així: en quaranta anys ha tingut tres directors generals. Té vida i recorregut propi. Aporta el seu coneixement científic al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, però aquest coneixement es preserva de la política i dels seus camins volubles.
Només arribar a l’IRTA, l’any 2009, vas viure les derivades de la crisi economicofinancera del 2008.
Les retallades van acabar afectant el sector públic, i això va comportar reduccions salarials i pèrdues de prestacions. Les reduccions salarials anaven més enllà de l’IRTA i les vam abordar amb els representants dels treballadors: vam veure com les havíem d’aplicar aquí, jugant amb la circumstància que part del finançament de la nostra organització és privat. Va ser dur, perquè es van tancar línies de recerca per a fer sostenible la retallada tan important que vam tenir dels ingressos públics. Això va comportar haver de fer acomiadaments. Vam acompanyar les persones acomiadades i els seus responsables, mirant d’explicar molt bé què estava passant i procurant de posar-nos a la seva pell.
Al cap d’onze anys, va venir la pandèmia.
Sí, però va ser molt diferent. Vam estar molt expectants de com podia afectar l’IRTA. En aquells temps tan especials i plens d’incerteses, molts de nosaltres vam fer grans esforços per mantenir un cert control i seguiment de l’activitat, la qual, per les característiques de l’IRTA, en molts casos havia de continuar sent presencial, ja que s’havien de cuidar animals i conreus, o fer experiments in situ. Vaig signar un munt de certificats perquè la gent pogués circular i fer aquestes feines! Va ser una època prou profitosa, i considero que l’IRTA no se’n va veure especialment perjudicat. A més, des de Prevenció de Riscos Laborals vam aportar contínuament informació sobre què s’havia de fer. Crec que tots en vam treure coses bones.
Va suposar un impuls al teletreball?
Ens va dur a fer una reflexió sobre el teletreball que, en aquell moment, vam estendre. Vam veure que es pot treballar des de casa, però l’IRTA és eminentment presencial i sempre hem diferenciat els temps de pandèmia, i les necessitats sobrevingudes d’aquell moment, de la resta. L’actual modalitat de teletreball potser és més satisfactòria per a uns i menys per a d’altres, però crec que hem trobat un equilibri força positiu.
En prop de setze anys, l’organització ha crescut moltíssim.
Sí, hem doblat pràcticament el nombre de professionals.
Què ha comportat, aquest creixement, per a l’equip que lideres?
Doncs també ha crescut, per donar resposta a les necessitats que suposa tenir més persones. I, sobretot, estem treballant molt en xarxa: amb els professionals que fan d’enllaç entre l’equip de Persones i les tres àrees de recerca de l’IRTA; amb els referents dels serveis corporatius dels centres, amb els responsables de tots els centres i amb la direcció científica. En total, a l’equip som setze. I, si hi sumem les persones que fan d’enllaç, divuit.
Quines són les principals fites que heu pogut assolir, en tots aquests anys?
Hem endreçat, digitalitzat, i fet més eficients els processos de gestió, que són complexos i han de complir amb la normativa. Hem reforçat l’àmbit de desenvolupament i de selecció de persones, incorporant noves aplicacions. I hem posat les persones al centre, amb un acompanyament i una acollida que s’allarguen en el temps. També, hem treballat per acompanyar els caps, especialment en moments complicats. Hem reforçat la coordinació amb l’equip de Coordinació científica i la feina de Prevenció de Riscos Laborals. Hem treballat en qüestions d’igualtat i de gènere, i hem ofert suport psicològic quan s’ha necessitat. Hem incorporat aspectes de conciliació al conveni propi de l’IRTA i hem desplegat la carrera professional per al personal tècnic.
Ha canviat allò que demanen i necessiten els professionals?
Sí. Les expectatives que tenen les noves generacions han canviat. Abans, es buscava estabilitat: entrar en una empresa i arrelar-t’hi, i , en tot cas, evolucionar dins de l’empresa. Ara això no és tan important. Hi ha contractes indefinits en moltes organitzacions, la gent es mou, i els esquemes mentals són més oberts, alhora que el món s’ha digitalitzat. Avui és important trobar un confort diferent de l’estabilitat, més relacionat amb les condicions, la flexibilitat, l’equip, la proximitat...
I trobar sentit a allò que fas...
Sí: que puguis apostar pel projecte, pel propòsit de la institució; és a dir, que puguis identificar-te amb per a què i per a qui treballem. Això pesa molt.
Avui, a l’IRTA, les dones són majoria. Han canviat coses?
Tradicionalment, la dona ha estat més qui concilia la feina amb les cures, tot i que cada vegada veiem més homes que ho fan. Potser, el fet de ser cada vegada més proporció de dones, ha comportat que visquem amb molta naturalitat les mesures que hem anat implantant en aspectes de conciliació o d’igualtat.
També, heu promogut les formacions en lideratge conscient entre els responsables dels equips.
Ajuden a conèixer-se, a conèixer el propi estil de lideratge i les pròpies potencialitats, i a poder ser millors en allò que fem. Ja portem quatre edicions d’aquestes formacions i, de mica en mica, s’aniran fent amb totes les persones que lideren equips. Volem que tinguin recursos i capacitar-les per a ser millors líders. Liderar comporta desenvolupar una escolta activa, i tenir empatia per entendre què necessita l’altre per a créixer.
Quins són els reptes més candents que té el teu successor en el càrrec?
Conèixer i entendre les necessitats de l’equip de Persones i de l’organització, desenvolupar els projectes actuals i aportar-ne de nous. En els àmbits de la digitalització i de l’acompanyament a les persones hi ha molta feina al davant. També, cal treballar per a anticipar conflictes. Hi ha molt de recorregut i trobo que és molt engrescador.
Quin és, per a tu, el salari emocional de l’IRTA, allò que no es paga amb diners i fa que algú vulgui treballar-hi o decideixi quedar-s’hi?
Que l’IRTA és un gran grup de persones que procura cuidar les altres persones amb un objectiu comú que, al final, és millorar la societat.
Actualment, l’IRTA afronta, juntament amb el sector agroalimentari, les administracions i la societat, grans reptes que són globals i que són locals. El canvi climàtic, la degradació dels ecosistemes, la digitalització o les tensions geopolítiques, que afecten la sobirania alimentària i l’estabilitat dels productors i productores. Com repercuteix això en la política de Persones de l’organització?
Segurament, pot enfortir la cohesió dels professionals, perquè aquests reptes poden trasbalsar el futur de tothom.
Com t’agrada imaginar-te l’IRTA, d’aquí a deu anys?
Fort, potent, amb resiliència, sempre intentant millorar, i considerant els errors com a oportunitats, que és com els veu la mirada científica. M’agradaria que la gent de l’IRTA treballi en xarxa, amb molta comunicació, amb la consciència de quin és el nostre propòsit, amb alegria, i que no deixi de fer-ho mai amb humor.
Humor!
Sí, a l’equip de Persones l’hem promogut molt. Fa que la comunicació circuli millor i que estiguem més alineats.
Et ve al cap algun moment especial?
Molts moments de reunions d’equip afrontant nous reptes. Moments distesos, també amb companys i companyes d’altres equips. Moments amb persones, complicitats amb companys de menjador, i sempre en aquesta torre, l’edifici de Torre Marimon, com a teló de fons.
I com entomes aquesta nova etapa?
Toca jubilar-me i aprofitar-ho. Me’n vaig contenta, i això per a mi és important. He gaudit i he patit, però ha sigut una etapa professional molt profitosa, molt enriquidora. Ara tindré més temps, que podré passar amb la família i amb el meu net, i ja m’he apuntat a un curs de la Universitat de Barcelona per a persones jubilades. Estic entrant en una dimensió desconeguda. Fa 42 anys que treballo sense parar, especialment, els últims 22, que he estat cap de Recursos Humans, o directora de Persones, al CatSalut i aquí. Faré moltes coses noves i sense presses. I ho faré amb humor, que sempre he viscut així. Ja us ho explicaré!
T’agradaria dir alguna cosa més?
Vull aprofitar, abans que s’acabi l’entrevista, per agrair la confiança dels meus caps en tot moment, donar la gràcies al meu equip per la seva dedicació, esforç i companyonia, i també agrair a totes les persones de l’lRTA haver compartit, amb més o menys intensitat, aquests temps!
Moltes gràcies a tu, i els nostres millors desitjos.
