Com va ser el teu primer contacte amb l’IRTA?

El meu primer contacte amb l’IRTA va ser gràcies a unes pràctiques durant el batxillerat, el 2009. Vaig estar a l’IRTA Mas Bové ajudant en tasques de recerca al laboratori de nutrició d’animals monogàstrics durant dos mesos.

Després de la carrera i el màster, vaig tornar amb una plaça de tècnica de laboratori al programa de Postcollita. El primer contracte va ser d’abril a setembre, però la meva vinculació es va anar allargant fins a dos anys. M’agradava molt fer tasques pràctiques dins el laboratori constantment, però veia que em faltava alguna cosa… sempre em quedava amb el dubte de saber la continuïtat dels resultats que extreia. Aleshores, va sortir l’oportunitat de fer el doctorat, vaig obtenir un ajut i em vaig unir al grup de patologies del programa de Postcollita, a l’IRTA Fruitcentre.

Com recordes els anys del doctorat?

Van ser uns anys molt bons professionalment, però també personalment. Érem un grup molt gran i fèiem la feina sempre en grup, menys algunes tasques d’anàlisi de dades o redacció que havia de fer sola, però sempre tenies el suport de tothom.

Entre el grup de doctorands i doctorandes, a més, vam fer molta pinya. Molts, érem de fora de Lleida i fora de la feina també ens agrupàvem per fer altres activitats. Érem persones en la mateixa franja d’edat que compartíem les mateixes preocupacions i vivències.

També, tinc molt bon record de les persones que van dirigir la meva tesi, el Josep Usall i la Charo Torres. En aquell moment, el Josep era el cap del programa de Postcollita i durant el transcurs del meu doctorat va passar a ser el director general de l’IRTA. Aleshores, amb ell tenia reunions més puntuals on aprofundíem molt i la Charo em donava més el seguiment del dia a dia.

A més, vaig tenir l’oportunitat de fer mentoria a estudiants de màster i grau, cosa que em va anar molt bé per aprendre a supervisar.

En què es va centrar la teva tesi doctoral?

La meva tesi tractava sobre la podridura marró, que és una de les malalties més importants que afecten la fruita de pinyol — préssecs, nectarines, prunes. La causa un fong que es diu Monilinia, i el problema principal és que ataca sobretot durant la postcollita, és a dir, quan la fruita ja s’ha collit i s’està emmagatzemant o distribuint.

La tesi tenia dues parts. La primera era més pràctica: volíem saber si la llum podia influir en com aquest fong infecta la fruita. Ho vam estudiar en nectarines exposades a diferents intensitats de llum durant l’emmagatzematge — perquè la fruita, des que es cull fins que arriba al consumidor, passa per molts entorns amb llum artificial: les centrals de fruita, els camions, els lineals del supermercat. Tota aquesta exposició a la llum pot tenir un efecte en com el fong es desenvolupa, i això és precisament el que volíem entendre. També ho vam estudiar en fruita embossada durant el creixement al camp i fruita sense embossar, ja que volíem veure si influïa en la seva resistència.

De fet, la companya que va agafar el relleu després de la meva tesi va anar un pas més enllà i va estudiar com afecten els diferents colors de llum. De manera que en un futur tingués evidències científiques sobre com afecta tots els tipus de llum en la fruita collida.

Després, en una estada a la Universitat de Davis, als Estats Units, vaig fer la segona fase de la tesi. Aquesta consistia en un estudi transcriptòmic en què analitzàvem com de susceptible era la fruita madura i immadura al fong.

Una cosa curiosa que vaig aprendre allà va ser les sessions de treball en silenci. Ens posàvem una hora a llegir o escriure, després parlàvem sobre allò durant 20 minuts i després tornàvem a llegir. Era una bona dinàmica que, fins i tot, vaig traslladar diversos cops a l’IRTA.

Els Estats Units no ha sigut l’única experiència a l’estranger que has tingut. On més has estat?

La primera que vaig fer va ser amb l’Erasmus durant la carrera universitària. Vaig fer una estada amb un grup de recerca de la Universitat d’Anvers, a Bèlgica. Aquest grup feia una recerca molt bàsica i profunda en arabidopsis. El que vaig veure a Bèlgica era molta minuciositat i ganes d’anar molt al detall.

En acabar la tesi doctoral vaig fer un postdoc totalment a l’estranger. Vaig estar durant 7 mesos a Patres, Grècia, i un mes a Limassol, Xipre. Aquí, sí que vaig veure una recerca més semblant a la de l’IRTA, però em va sorprendre, sobretot, la motivació per rebre projectes.

Ara ja fa més de dos anys que treballes a Agromillora. Ens pots explicar més sobre la teva feina actual?

Agromillora és una empresa internacional que produïm i distribuïm principalment portaempelts, la part inferior de la planta, sobre la qual després s’empelten les varietats. Treballem amb fruiters de pinyol, oliveres, cítrics, i ara comencem en alguns països amb fruita vermella. Tot, excepte les oliveres, es produeix de manera in vitro, multiplicant el material de manera clonal perquè totes les plantes siguin genèticament idèntiques a la planta mare.

Quan vaig entrar a Agromillora compaginava dues responsabilitats: la gestió del laboratori de R+D corporatiu i la coordinació de dos projectes de recerca. El laboratori era de cultiu in vitro amb quatre persones, on treballàvem amb varietats i espècies experimentals — tot eren codis, encara sense nom comercial — per optimitzar com multiplicar-les i propagar-les de cara a una futura fase comercial.

Per una decisió corporativa, el laboratori va deixar de ser gestionat per Agromillora. A partir d’aquí em vaig poder centrar exclusivament en els projectes de recerca, i això em va permetre agafar-ne més — ara en coordino cinc, en col·laboració amb centres de recerca públics, i poden aplicar-se a qualsevol de les filials del grup arreu del món.

De la bata al despatx, com has viscut aquesta transició?

Ha estat molt diferent, perquè jo estava acostumada a combinar les dues coses — al matí al laboratori i a la tarda a l’oficina. Ara sempre soc a l’oficina, però és una nova fase en la qual estic aprenent moltes coses i gestionant els projectes d’una manera que abans no podia. M’ha obert molt el camp de visió.

L’organització, la gestió de persones, el fet d’haver portat estudiants, de treballar amb auditories, de coordinar experiments — tota aquella base que vaig construir a l’IRTA és el que aplico cada dia ara. Sense aquella etapa no podria fer el que faig.

Per acabar, quines habilitats creus que són clau per fer el doctorat a l’IRTA i quin consell donaries a algú que just comença?

Quant a habilitats, jo en destacaria tres. Primer, les habilitats manuals — el treball al laboratori és molt delicat i es necessita precisió. Segon, la capacitat d’organització, que és molt important per gestionar les tasques de laboratori, l’escriptura, les lectures, les reunions, tot. I tercer, les habilitats interpersonals i de comunicació, perquè hi haurà moments que tindràs gent a càrrec — estudiants, tècnics — i has de saber gestionar-ho, tant amb ells com amb els teus directors. I afegiria una quarta: paciència i calma. Hi ha moments que també es necessita.

Com a consell, li diria que ha de tenir molt clar que li agrada fer recerca, i que estigui preparat per a una muntanya russa. Hi ha dies que tot va molt bé i dies que tot va molt malament. Però que no estarà sol, tindrà directors, companys, tècnics, tot un entorn que l’ajudarà. El suport a l’IRTA el tindrà segur.