Per a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), el 2024 ha estat un any intens, en què s’ha continuat impulsant un relleu generacional important i s’ha començat a desplegar el Pla estratègic 2024-2027. Aquest pla inclou reptes científics tan rellevants com contribuir a optimitzar la gestió de l’aigua, impulsar la transformació digital del sector agroalimentari o enfortir la resiliència davant dels riscos biològics emergents. Ja iniciat el 2025, parlem amb el director general de l’IRTA, Josep Usall, sobre els grans desafiaments del sector a Catalunya.

Cap a on va, el sector agroalimentari?
Si hi ha una paraula clau, és la sostenibilitat, que inclou l’econòmica i la social, totes dues imprescindibles, i l’ambiental, per a la qual hem de treballar més que mai, produint amb menys impacte cap al medi ambient. I una segona tendència que està agafant molta força al nostre sector és l’adopció de noves tecnologies, les quals seran, de fet, una eina essencial per a assolir aquesta sostenibilitat.

Noves tecnologies tant al sector primari com a la indústria...
Al sector primari li està costant més: la seva realitat fa que sigui més tradicional, alhora que, en general, les noves tecnologies no es dissenyen per a aquest sector i costa que s’adaptin a les seves necessitats. Però s’hi està treballant amb molta intensitat. Al sector industrial, la tecnologia està entrant amb força, sobretot en dos àmbits: la gestió de les dades i la robotització.

De quina manera?
Generem moltes dades que no utilitzem, però si fóssim capaços de gestionar-les correctament, ens aportarien una informació molt útil a l’hora de prendre decisions; ens permetrien saber en quina situació estem, o quins són els nostres punts forts i febles. Les dades són i seran imprescindibles en el futur. Ara cal saber com les podem gestionar eficientment, ja que cada cop tenim més mecanismes i sensors per a obtenir-ne. També, les dades, juntament amb les noves tecnologies, ens ajuden a assegurar la traçabilitat dels productes; és a dir, ens permeten registrar i conèixer tots els processos pels quals ha passat un producte alimentari, cosa que dona molta seguretat al sector i als consumidors.

I pel que fa als robots...
Ens han d’ajudar a fer tasques per a les quals no es troba mà d’obra especialitzada. La manca d’aquest personal ja és un dels grans desafiaments del sector, que pot posar en risc la seva viabilitat. Alhora, la robotització ha de permetre que aquestes tasques puguin guanyar en eficiència i, per tant, millorar la seva sostenibilitat. I, si bé l’aparició de noves eines com els robots generarà una disminució de certs perfils professionals, per altra banda ens durà a la necessitat de nous perfils de més valor afegit i més ben remunerats.

I la intel·ligència artificial (IA)?
La IA és tot un altre món. Em costa de poder imaginar com serà el futur, quan estigui totalment implantada, però és molt possible que tingui un impacte molt superior al que va tenir la revolució industrial o la revolució verda. Amb la IA es perdran llocs de treball, inclús de professions molt especialitzades, però també ens obre moltes oportunitats que caldrà aprofitar, i per això hem d’informar-nos i preparar-nos al màxim. A l’IRTA hem fet jornades de formació sobre aquest tema al llarg del 2024 i ja tenim diversos projectes en marxa.

Així doncs, què han de tenir en compte les empreses agroalimentàries catalanes, en el context actual?
Fins ara, la indústria agroalimentària catalana ha estat molt competitiva perquè és dinàmica i innovadora. Ha aconseguit oferir bona qualitat i bons preus, cosa que li ha permès exportar i consolidar-se com a principal sector industrial de Catalunya i un dels més importants d’Europa. El binomi innovació-preu ha funcionat molt bé. Però ara és el moment de convertir-lo en un trinomi: cal afegir-hi els consumidors i consumidores i la ciutadania en general. Cal que els tinguem al nostre costat i que valorin la feina tan important que fa el sector per a poder subministrar, dia rere dia i tot cuidant l’entorn, aliments segurs i de qualitat.

I què suposa, aquest trinomi?
Doncs, justament, pensar en les persones i en les seves demandes ens porta a minimitzar l’impacte ambiental. Per a continuar sent competitiva, la indústria agroalimentària catalana té el gran repte de reduir el seu impacte en el medi ambient i incrementar el nivell de renda dels productors mentre innova. Grans multinacionals del sector cada vegada exigeixen més garanties en aquest sentit als seus proveïdors, alguns dels quals són, precisament, les nostres empreses agroalimentàries. I això és perquè els inversors de les multinacionals també estan canviant les seves prioritats, empeses pel canvi de mentalitat dels consumidors, que al final són el gran motor de transformació i de canvi.

“Per a continuar sent competitiva, la indústria agroalimentària catalana ha de reduir el seu impacte ambiental i incrementar el nivell de renda dels productors mentre innova”

Quina importància té la producció primària en l’impacte ambiental?
El sector de la transformació té impacte, però les dades ens indiquen que el sector productiu en té més. Això no vol dir que sigui el sector amb més impacte, ni de bon tros, però cal ser-ne conscients i conèixer quines baules de la cadena tenen més potencial de millora. Ens cal un gran esforç conjunt, i més tenint en compte que el sector agroalimentari català està molt verticalitzat: hi ha grans empreses que controlen la producció, la transformació i fins i tot el punt de venda. I, repeteixo, els consumidors demanen, cada vegada més, saber com s’han produït els aliments.

Quins són els obstacles més rellevants per a innovar reduint l’impacte ambiental?
Hi ha tres grans reptes. Primer, com comentava abans, el sector agroalimentari sol adoptar tecnologies desenvolupades en altres sectors, com l’elèctric o el de la construcció, de manera que cal readaptar-les. Segon, adoptar i adaptar noves tecnologies, sigui per a la producció o per a la sostenibilitat ambiental, té un cost que, a curt termini, pot reduir la competitivitat de les empreses agroalimentàries, tot i que després puguin ser molt rendibles. I això és perquè, a casa nostra, treballen amb marges molt ajustats i, en alguns casos, per sota de preu de cost. És important que els governs defineixin bé quines polítiques d’ajudes s’han d’implementar. I tercer: cal consciència sobre la importància de ser més sostenibles i d’introduir noves tecnologies. Hi ha cadenes de valor que estan guanyant molts diners que destinen a fer inversions o a comprar altres empreses i, des del meu punt de vista, els falta una visió més a llarg termini, ja que les inversions en innovació —que no la despesa—es traduiran a la llarga en sostenibilitat econòmica.

Europa té molt de pes en la regulació del sector agroalimentari.
En els darrers mesos hi ha hagut un canvi de rumb a la Comissió Europea que espero que es consolidi, però sovint no tenen prou en compte el sector i, en concret, la realitat dels països mediterranis. Alhora, el nostre sector agroalimentari no ha sabut fer prou de lobby a Europa, com sí que ho fan altres territoris. Quan dic lobby, parlo de saber explicar la realitat aquí. Amb dades tècniques, amb bons arguments, remarcant que el sector està fent un gran esforç per a reduir el seu impacte ambiental i fent valdre el rol que té en el desenvolupament de les zones rurals, en la fixació de població al territori o en la gestió del medi natural.

“El nostre sector agroalimentari no ha sabut fer prou de lobby a Europa, com sí que ho fan altres territoris”

Des de l’àmbit de la recerca, es fa prou transferència per facilitar les coses al sector?
En el cas de l’IRTA, la transferència del coneixement que generem està al nostre ADN. Cada any fem unes 700 activitats de disseminació per a unes 50.000 persones. Quan dissenyem la nostra recerca, ja ho fem pensant en els reptes que cal abordar, però ben segur que ho podem fer millor i de manera més eficient. Amb tot, és cert que a Catalunya, a Espanya, i a Europa som molt bons generant coneixement i ens costa més d’implementar-lo. Per a incentivar la transferència, cal l’interès propi dels investigadors i investigadores i calen polítiques governamentals, així com una major consciència de les empreses i de les organitzacions empresarials. En definitiva, cal un pacte nacional que afecti tots els àmbits. Un exemple: com pot ser que es valori els investigadors i investigadores amb molts criteris, però sense comptar la innovació i la transferència de coneixements que fan? Això, a l’IRTA, ja ho hem canviat, i al nostre sistema d’avaluació ho considerem.

Abans parlàvem dels llocs de treball. Quina és la situació actual?
Es necessiten molts llocs de feina que no es poden cobrir. Des de professionals operatius, ja sigui a la indústria, a les sales d’especejament de la carn o en la collita de fruita al camp, fins a persones altament qualificades, com professionals de l’enginyeria, la informàtica, l’agronomia o la veterinària. No trobem veterinaris ni veterinàries que vulguin estar en escorxadors, en granges o a l’IRTA mateix. Al sector agroalimentari li falta mà d’obra especialitzada i formada, cosa que dificulta la seva modernització.

“Al sector agroalimentari li falta mà d’obra especialitzada i formada, cosa que dificulta la seva modernització”

I això, com comentàvem al principi, continuarà evolucionant amb la imparable digitalització del sector...
Per entendre bé aquesta situació, hem de tenir en consideració quatre aspectes rellevants. Primer, els salaris del sector agroalimentari no són massa competitius perquè els marges són més baixos que en molts altres sectors. Segon, el sistema de formació actual dificulta generar perfils professionals especialitzats com els que necessitem. Tercer, les empreses han de prendre consciència que la formació continuada dels seus treballadors i treballadores és fonamental, i això implica que una part del temps és per a formar-se i preparar-se pels nous reptes. I, finalment, cal dignificar el sector. No l’hem sabut fer atractiu, especialment per a les persones més joves. Ni l’hem explicat bé.

Falta comunicació?
Sí. També a l’IRTA. Si no comuniques, algú altre ho farà per a tu. Això és especialment rellevant al sector carni. I, en general, a la indústria agroalimentària. Per exemple, no hem transmès prou bé les garanties de qualitat i seguretat alimentària que ofereix la indústria. Al nou Pla estratègic de l’IRTA indiquem que volem treballar per explicar i generar opinió sobre els temes que més coneixem. I ja ens hi hem posat.

Aquesta entrevista n’és un exemple. Quines altres iniciatives són importants perquè el talent vulgui quedar-se?
D’una banda, la formació dual. Calen acords amb els centres de formació professional perquè part de l’aprenentatge sigui directament a les empreses. Alhora, les empreses han de saber que això suposa un salari que serà una inversió a mitjà termini, i han de fer-ho conjuntament amb l’administració. D’altra banda, al sector agroalimentari hi sol haver molta rotació i, per a revertir-ho, cal que els equips de recursos humans no siguin només un centre de contractació i de pagament de nòmines, sinó que també creïn mecanismes de fidelització. Cada dia més, les persones valoren la flexibilitat, l’impacte social de la seva feina o què aprendran durant la seva etapa professional, més enllà del sou o de si el contracte serà indefinit.

En aquest context, i per anar finalitzant: com es presenta, el 2025, a l’IRTA?
Tenim molta feina a fer, molts reptes entre mans i una pressió molt gran del sector perquè els ajudem, però tenim un equip molt compromès i molt ben format. Això ens dona garanties que podrem respondre de forma adequada i que podrem continuar ajudant el sector en aquest procés imparable de transformació. També voldria destacar que aquest 2025 celebrarem el quarantè aniversari de la institució: quaranta anys generant coneixement i impacte. I ho volem posar en valor.