En què estàs treballant actualment?

Actualment treballo al Karolinska Institute de Estocolm, Suècia, fent recerca en el camp del diagnòstic molecular. Vaig acabar el doctorat fa un temps, però he continuat treballant en una línia similar a la que seguia a l’IRTA, ja que encara em dedico al desenvolupament d’eines de detecció i biosensors. La principal diferència és que ara aplico aquestes eines al sector de la salut. També estic aprenent molt sobre biologia molecular, infeccions resistents als antimicrobians i detecció de mutacions d’ADN.

Explica’ns una mica l’evolució de la teva recerca: què feies a l’IRTA i què fas ara?

A l’IRTA vaig fer el doctorat a la Ràpita, treballant en el desenvolupament d’eines biotecnològiques i biosensors basats en ADN. La meva recerca també es centrava en aplicar aquestes eines a les microalgues i als virus marins, dins dels àmbits de la vigilància ambiental i la seguretat alimentària. Vaig finalitzar el doctorat el 2019.
Després vaig començar a buscar oportunitats i vaig obtenir una beca que em va portar a Estocolm. Primer vaig començar una posició postdoctoral al KTH Royal Institute of Technology, i més endavant vaig fer el pas al Karolinska Institute, que és una universitat mèdica.
El tipus de dispositiu amb què treballo ara es va fer molt conegut durant la pandèmia —recordes els tests d’antígens de la COVID-19? Aquelles proves ràpides i senzilles que es podien fer a casa? Es van popularitzar molt perquè eren barates i accessibles, però també tenien moltes limitacions: donaven força falsos negatius. Les proves PCR eren molt més precises, però també més cares i requerien personal format.
Una gran part de la meva feina actual se centra en trobar solucions per descentralitzar aquests processos diagnòstics, apropant-los al pacient —fer-los més accessibles i assequibles. L’objectiu és desenvolupar dispositius capaços de detectar virus, bacteris o fins i tot malalties complexes com el càncer.
A més, aquí tinc molta llibertat per triar, experimentar i proposar noves idees —i això m’apassiona.

De la Ràpita a Estocolm… un canvi important, oi?

Sí! Tot i que Estocolm és una capital, la vida aquí és molt tranquil·la. Tot és calmat, i no passen tantes coses com t’imaginaries. Soc de Reus, i encara que Estocolm és molt més gran, no tinc la sensació de viure en una gran ciutat.
La qualitat de vida és bona, però integrar-se no és fàcil. Em moc sobretot en entorns internacionals. És difícil crear vincles amb la gent local, i el fet de no parlar la llengua ho complica més. És un cercle viciós: si parlés suec, potser em sentiria més integrada, però com que no em sento integrada, no he trobat el moment adequat per aprendre’l bé.
Trobo a faltar casa meva. El clima aquí és dur —fins i tot neva a l’abril! Però, alhora, és un país molt bonic.
Al principi no volia marxar. Pensava: “Per què he de marxar per poder tornar?” Però ara que visc a fora, entenc molt millor què vol dir això. Veus altres maneres de fer les coses, i n’aprens molt. No és que siguin millors o pitjors, simplement són diferents —i això t’ajuda a créixer, tant personalment com professionalment.
Què et va motivar a fer el doctorat a l’IRTA?
Principalment, el projecte en si. Era en l’àmbit de la biotecnologia, incloïa química analítica (que m’agrada molt), i el que més em cridava l’atenció era que fos recerca aplicada, no només bàsica —això per a mi era molt important.
També, la gent. Des del primer moment vaig tenir molt bona impressió del meu director —una persona molt propera—, i l’equip em va fer sentir molt ben acollida. L’ambient va ser clau.
En aquell moment tampoc em sentia preparada per marxar lluny. Fer el doctorat a la Ràpita, sent de Reus, em permetia estar a prop de casa.

Com recordes la teva experiència a l’IRTA i com ha impactat en la teva trajectòria professional?
En tinc molt bons records. Vaig treballar molt i vam aconseguir molts resultats, però ara, amb perspectiva, veig que fèiem ciència d’alta qualitat. Durant aquells anys vaig poder publicar força articles, i em vaig sentir molt ajudada.
L’equip era molt col·laboratiu —no hi havia competència entre nosaltres. Fins i tot vam rebre un premi de la Reial Acadèmia, i tots vam coincidir que havia de ser per a tot l’equip. Això reflecteix molt bé l’esperit col·lectiu que teníem.
Teníem moltes discussions sobre els resultats, hi havia molt intercanvi d’idees, i crec que tots vam aprendre molt els uns dels altres. Una cosa que ara valoro especialment és haver pogut treballar en aplicacions reals. En recerca en salut humana, tot avança molt més lentament. Vaig tenir la sort de poder aplicar directament les meves eines a mostres reals com microalgues i ostres, i això em va donar una base molt sòlida que encara avui em serveix.

Quins creus que són els principals reptes del sector avui dia?

En relació amb la meva recerca actual, un dels grans reptes és trobar l’equilibri entre fiabilitat i accessibilitat. Les proves PCR continuen sent l’“estàndard d’or” per la seva precisió, però són centralitzades, cares i requereixen personal format. Les proves ràpides, com les d’antígens, són més accessibles però menys fiables.
El repte real és descentralitzar el diagnòstic sense perdre fiabilitat: apropar aquests sistemes al pacient, fent-los assequibles, senzills i efectius. Només cal pensar que en molts països les proves diagnòstiques avançades ni tan sols arriben a la població. Democratitzar l’accés al diagnòstic és clau.

De què estàs més orgullosa en la teva feina?

És difícil destacar una sola cosa. Treballar en un laboratori és molt exigent; cal molta paciència. Però és cert que, quan ho intentes una vegada i una altra i finalment surt bé… et sents molt orgullosa. Aquests són els moments que et donen energia per continuar.
Crec que he tingut algunes petites però significatives victòries. Una d’elles va ser quan vaig decidir marxar a l’estranger i traslladar-me a Estocolm. Va ser una decisió valenta, i crec que va ser la correcta.
Una altra, més recent, va ser registrar una patent aquí a Suècia. Va ser un procés llarg i al principi no sabia ben bé com fer-ho, però vaig insistir i ho vaig aconseguir. Saber que la meva feina pot tenir un impacte real és increïblement gratificant. També m’ha fet veure com d’important és convertir la recerca en quelcom que beneficiï la societat, i això ha donat un nou sentit a la meva feina.