L’investigador Joan Girona va ser testimoni i part del naixement de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Ja aleshores, Girona s’enfocava a investigar l’ús de l’aigua en l’agricultura. Quatre dècades més tard, científics d’arreu del món citen el seu nom quan publiquen articles sobre el reg o sobre la vinya.
Doctor enginyer agrònom, Girona va impulsar fa 25 anys un conveni entre l’IRTA i Raventós Codorníu per a experimentar amb el reg en unes vinyes situades en terres àrides: les de Raimat, propietat de Codorníu. Avui, en ple canvi climàtic, les investigacions fetes a Raimat són font d’inspiració dins i fora de Catalunya.
Quan falten pocs mesos per a la seva jubilació, l’hem entrevistat per a entendre millor què significa aquest conveni i per a repassar la seva trajectòria. També li hem demanat que ens ajudi a mirar cap al futur.
Com va començar la col·laboració amb Raimat?
Era el 2001. A l’IRTA havíem aconseguit finançament per a un projecte de reg en vinyes després de tres anys de perseguir-ho. L’aleshores director general, Josep Tarragó, va parlar amb els responsables de Raimat. Ens hi vam reunir, i la seva rebuda va ser tan bona que l’endemà ja buscaven parcel·les on dur a terme el primer assaig. En aquestes parcel·les vam fer-hi una cosa nova per a tots: provar de regar de diverses maneres que provocaven en els ceps estrès per manca d’aigua. El resultat: no només obteníem produccions diferents, és a dir, diferents quantitats de vi en funció de com reguéssim, sinó que també obteníem qualitats ben diverses. La direcció de Codorníu, propietària de Raimat, va veure clar que no ens podíem aturar aquí. Al cap d’un any, signàvem un conveni que quedaria obert fins que alguna de les parts hi renunciés. Passats 25 anys, aquí continuem. Som la Unitat mixta IRTA-Codorníu.
Podríem dir que treballeu en el reg de precisió?
Més aviat, en l’agricultura de precisió, perquè no només ens fixem en el reg. Ens fixem en l’estat hídric de la planta.
Què vol dir, això?
L’estat hídric de la planta no el condiciona només el reg, sinó també la manera com cultives la terra perquè retingui més o menys aigua, o si deixes més o menys raïms al cep: si té menys raïms, necessitarà menys aigua.
I n’heu après tant, que Codorníu assessora altres productors. Tot un exemple d’innovació.
A través d’una empresa que van crear, que es diu Agropixel, ajuden altres productors a programar el reg, i també en l’àmbit de la teledetecció, és a dir, la detecció per satèl·lit, que ens permet mesurar de manera íntegra i continuada l’estat hídric de les plantes. Són molts anys d’experiència i d’aprenentatge. Les persones que lideraven Codorníu van ser molt importants.
En quin sentit?
Des del principi, van estar molt involucrades en els nostres experiments, però no van voler copiar els nostres projectes de recerca. És a dir, van entendre els motius i els resultats, i van buscar la manera d’aplicar-ho a casos concrets. I això no és habitual: la gent busca que li diguin com solucionar problemes, i llestos.
Una de les claus és controlar el reg, però, tradicionalment, a Catalunya el cultiu de la vinya ha estat de secà…
El que hem estat fent a Raimat serveix per a Catalunya i per a tot el món. Fins fa uns anys, regar la vinya era un pecat. Amb la sequera, s’ha vist que no.
El sector del vi català està patint, amb el canvi climàtic…
A la Terra Alta aconsegueixen una excel·lent garnatxa blanca perquè han après a regar, i una de les fonts d’inspiració ha estat la feina feta a Raimat, on regàvem perquè allò és un secall. Al Penedès, quan van veure que amb la sequera els queia no només la producció, sinó també la qualitat del vi, van dir: hem de regar. El bon vi es fa si regues quan s’ha de regar. Si naturalment estàs en una zona on plou quan ha de ploure, no cal que reguis. Era el cas dels vins francesos. Els parlaves de regar i ho veien com un sacrilegi. Amb el canvi climàtic, a Bordeus, o a Carcassona, ja estan regant, i sabem que han revisat les nostres publicacions científiques.
Què serà important, perquè el sector de la vinya sigui resilient, a Catalunya?
Assegurar que tenen aigua quan en necessiten. Fa dos anys, era una temeritat dir això per la sequera. Ara, és una temeritat dir-ho per l’excés de pluges que hem tingut. Però la realitat és que el canvi climàtic ens ensenya que avui tenim aigua, i demà no en tindrem. I, per tant, hem de conèixer l’estat hídric ideal del cep en cada moment, i tenir la capacitat d’aportar-li aigua si en necessita.
També es parla de l’ús de l’aigua regenerada.
Si no tens aigua natural, has de buscar-ne d’altres fonts. Però l’aigua regenerada pot tenir un contingut elevat de sals, cosa que, a la llarga, pot malmetre la viabilitat del conreu. A l’IRTA tenim diversos equips investigant-hi.
En l’àmbit internacional, ets tot un referent científic en el reg deficitari de cultius llenyosos. En què consisteix?
Tradicionalment, tots els conreus s’han regat pensant en quanta aigua són capaços d’utilitzar. S’assumia que era el millor. Però ha anat passant que l’aigua que en teoria necessiten els conreus no correspon a la disponibilitat que en tenim. Per tant, hem de poder afinar quanta aigua donar-los en cada moment del seu cicle.
Per a gastar només la necessària?
Cal conèixer la sensibilitat de cada conreu a la manca d’aigua. Així pots aplicar-hi el reg deficitari controlat: aportar menys aigua de la que el cultiu en principi necessita en determinats moments. Vam començar a fer-ho amb el préssec i després s’ha aplicat a molts més conreus. En el cas de la vinya, el reg deficitari controlat, sobretot en varietats de vi negre, millora molt la qualitat.
I que plogui molt, és un problema?
Hi ha produccions, com la de cirera primerenca, que es tapen per a evitar les pluges, però això té un cost molt elevat. En tot cas, per a la majoria de conreus, les últimes pluges han estat molt bones. Però, si ara deixés de ploure del tot, per a la vinya seria desastrós. Necessitem que vagi plovent al llarg de l’any.
A l’IRTA vas fundar el programa d’Ús eficient de l’aigua en agricultura, que vas liderar entre el 2010 i el 2015.
El nostre grup de reg va néixer al centre IRTA Mas Bové a mitjans dels anys vuitanta. Després, vam desplaçar-nos a Lleida. I l’actual programa d’Ús eficient de l’aigua en agricultura, que abans tenia altres noms, data del 1994. Per tant, durant 21 anys vaig assumir aquesta responsabilitat i honor.
Es calcula que cada persona de Catalunya necessita que s’usin 3.500 litres d’aigua al dia per a proveir-la d’aliments.
És una mitjana europea. Aquesta aigua, que fa referència al sector primari, no es destrueix. Molta, s’evapora, torna a l’atmosfera, i després torna a ploure. Però necessitem moure’n molta, i cal ser-ne conscients. Hi ha productes que requereixen menys aigua: produir una poma pot costar menys de 70 litres i, en canvi, produir un bistec de vedella, que és la carn hídricament més cara, pot costar uns 4.000 litres. Tot allò que mengem té un cost hídric, i cal tenir-ho present a l’hora de menjar, a l’hora de no malbaratar els aliments, i a l’hora d’entendre que es necessiten determinades infraestructures hídriques per a proveir els productors.
Infraestructures com transvasaments?
També. Les principals institucions internacionals expliquen que, amb el canvi climàtic, correm el risc de no poder proveir aliments a tothom. No és un problema banal. I no es tracta només de disposar d’aigua, sinó de saber utilitzar-la de la millor manera.
Per exemple, tota aquesta aigua que ha caigut recentment a Catalunya i a Espanya es podria aprofitar millor?
Sí, amb més capacitat d’embassament, sigui amb pantans o amb altres sistemes. El canvi climàtic ens porta més sequeres i més intenses, però també més inundacions. Hem de veure com podríem emmagatzemar l’aigua quan plou tant, i guardar-la per a quan vinguin les sequeres. Cal una visió conjunta del que hem de fer respecte de l’aigua.
Situem-nos a la sequera del 2023. Amb els experts de l’IRTA Jaume Casadesús i Francesc Camps, vas formar part de la Taula de la sequera que va promoure el Govern. Com va ser, l’experiència?
Va ser bona. Quan la situació prem, tothom està disposat a col·laborar.
Els teus companys expliquen que tu feia dues dècades que avisaves que la sequera podia posar contra les cordes el sector agroalimentari, però que ningú t’havia fet massa cas.
I no estic segur que ens estiguem preparant prou per a la pròxima sequera, que pot ser pitjor. És ara, que ho hauríem de fer: modernitzar els regadius, millorar la manera com reguem, i treballar per a tenir tecnologies disponibles. Preveiem que, amb el canvi climàtic, els secans patiran molt. Si no es desenvolupen infraestructures adequades de reg, les zones de secà del litoral català poden arribar a desaparèixer. El Penedès i el Priorat en són exemples.
Quants canvis, en menys de mig segle. Tu ets a l’IRTA des d’abans que fos l’IRTA.
Sí. Quan vaig començar, era el Servei d’Investigació Agrària, que va ser una de les primeres transferències que van passar de l’estat espanyol a les autonomies a finals dels anys setanta. Un dels centres era a Cabrils, i a principis dels vuitanta van convocar unes oposicions, a les quals em vaig presentar. Llavors no hi havia les categories de personal investigador que hi ha avui. Em van dir que, en lloc de treballar a Cabrils, podia estar al centre de Mas Bové, a Constantí, on havia començat a investigar a través d’una beca que m’havien donat. Vaig començar a treballar en l’avellaner. Un dia, ens van explicar que estaven pensant en una nova configuració del Servei d’Investigació Agrària, i que es diria IRTA. Vaig trobar que el nom era horrorós [riu]. De mica en mica, vam anar guanyant agilitat, integrant centres, i posant la recerca com a primera prioritat.
Primer et vas titular com a enginyer tècnic agrícola, després superior, i més tard vas fer el doctorat. D’on et venia, l’interès per l’agronomia i pel reg?
Jo havia de ser enginyer electrònic, com el meu pare. Però tenia parents que eren pagesos, que treballaven el camp, i m’agradava el que feien. A la carrera, un dels professors que més em va marcar va ser el d’Hidràulica agrícola, però la mirada que tenia era més mecànica que alimentària. En finalitzar la carrera, vaig fer el servei militar i, just en acabar-lo, em van trucar d’una empresa de reg perquè anés a treballar amb ells. Vaig ser-hi durant dos anys. Però, per al meu gust, la feina de muntar sistemes de reg era molt repetitiva. Aleshores, va sortir una beca de Caixa Barcelona, vaig optar-hi, i me la van donar. Vaig passar a cobrar una tercera part del sou que tenia en aquella empresa… i, al cap d’un temps, vaig poder fer una estada de dos anys i un màster als Estats Units, cosa que em va marcar molt.
Justament, les relacions entre l’IRTA i la Universitat de Califòrnia, Davis, on vas fer l’estada, s’han mantingut i consolidat al llarg del temps. Quin hi ha estat el teu paper?
Quan jo vaig fer-hi l’estada, ja s’havia iniciat una declaració d’amistat, uns convenis promoguts pel Govern de Jordi Pujol. Amb la meva estada a Califòrnia, i la de la meva parella, la Mercè Mata, també professional de l’IRTA, vam fer molts vincles a la universitat, i quan vam tornar, vam crear uns grups de treball que van ser molt dinàmics, que han sigut la base d’una bona productivitat científica. Tots els doctorands del programa d’Ús eficient de l’aigua en agricultura de l’IRTA han passat en algun moment per la Universitat de Califòrnia, Davis. En tot aquest temps, la col·laboració s’ha focalitzat molt en el tema del reg. El setembre passat vam fer-hi una visita, amb el director general de l’IRTA, Josep Usall, i el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, i es va parlar d’ampliar la col·laboració en més àmbits, com la salut global o la digitalització. Al mes de maig, ells vindran aquí.
Què és el més interessant, avui dia, d’aquest vincle?
La capacitat de col·laborar, discutir i contrastar punts de vista amb col·legues d’una altra part del món. En el món de la recerca, és molt important de tenir contactes arreu del planeta, especialment amb la gent que està al capdavant. En el moment en què tens un problema al teu país, els contactes internacionals que hagin tingut problemes similars et compartiran amb generositat com ho han afrontat i resolt. Fer recerca de nivell i tenir una xarxa internacional és molt important, en el nostre àmbit.
Parlant de fer xarxa: des del 2019 ets el delegat institucional de l’IRTA a les Terres de Lleida i al Pirineu. Estar en contacte amb el territori i el sector és important per a fer la recerca tan aplicada que vol fer l’IRTA, oi?
La filosofia de l’IRTA és de fer recerca per a solucionar problemes. Això només es pot fer en estreta relació amb el territori, és a dir, amb qui pateix els problemes. La feina de delegat institucional té molt a veure amb la relació amb el territori i amb les institucions. I l’objectiu és que tinguin present el valor que l’IRTA aporta.
També has passat per una etapa política. En els set darrers mesos del govern d’Artur Mas, fins que Carles Puigdemont va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya, vas ser director general d’Alimentació, qualitat i indústria agroalimentària del Departament d’Agricultura.
Vaig fer moltes coses en set mesos. Va ser un màster, que em va servir per tenir una visió més integral de què passa a Catalunya. Vaig entrar-hi pel meu vincle amb qui va ser conseller en aquell moment, Jordi Ciuraneta. Havíem d’estar-hi tres mesos, fins a les eleccions del 27 de setembre. Però la feina es va allargar una mica més. Estic satisfet d’haver format part de la direcció general quan es van posar en marxa els anomenats Grups Operatius.
També vas dirigir durant uns anys la Fundació UdL-IRTA.
La col·laboració entre la Universitat de Lleida (UdL) i l’IRTA era una realitat, amb els seus problemes però amb molt bones expectatives, i tant la direcció de l’IRTA com els responsables de la UdL van creure que una fundació que facilités les relacions entre les dues institucions seria positiva per a aquesta visió de col·laboració. Passats pocs anys, es va veure que la idea de la fundació no era la més adient i es va crear Agrotecnio, del qual vaig ser el director fundacional.
Una de les coses que els teus companys destaquen és el teu entusiasme, sempre.
De vegades, pot ser un defecte, perquè costa dir que no a les propostes.
Alhora, has tingut molt bons col·laboradors als teus equips.
Sí. En qualsevol grup de recerca és important disposar de gent brillant i de gent que t’ajudi a tirar endavant els projectes. Hauria de citar moltíssima gent que ha passat pel grup de recerca que he liderat. En general, ressaltaria tres aspectes: entusiasme per la feina; capacitat o genialitat per a desenvolupar-la, i responsabilitat per a fer-la. I crec que hi ha dues persones que han marcat definitivament l’essència del grup: en Jordi Marsal i la Mercè Mata. La Mercè ha portat sempre l’organització operativa del grup i ha vetllat perquè les coses tirin endavant. Com avui diuen els emprenedors: si les coses no passen, fes que passin. Això ha fet la Mercè. En Jordi, que malauradament va traspassar ja fa uns anys, va ser el nostre científic de referència, reconegut internacionalment com a una persona d’un gran potencial científic. Va aportar molta categoria al nostre grup.
En pocs mesos et jubilaràs. Què ha estat el millor i el més difícil de treballar a l’IRTA tots aquests anys?
El millor, treballar en el que m’agrada. Mai m’he avorrit. M’ha agradat molt fer recerca. Fer-la al camp i amb la gent del camp. Ho he gaudit moltíssim. El més difícil: l’excés de papers que la societat europea ens imposa. Una societat on, d’entrada, hem de demostrar que no som corruptes en cada cosa que fem. Això, en l’àmbit de la recerca, és molt cansat.
Des de la teva mirada experta, cap a on ha d’anar l’IRTA del futur?
Per a mi, l’IRTA, sobretot, és un institut de recerca. La recerca ha d’estar sempre al capdamunt. I ha d’estar ben finançada. Actualment, l’IRTA es finança en part per l’administració pública, i en part gràcies a la iniciativa dels investigadors i de tot l’equip, que optem a convocatòries competitives i fem contractes amb empreses i entitats. Per a mi, la societat i les institucions haurien de valorar encara més la nostra feina i aportar-hi més recursos. Igual que és importantíssim que Catalunya disposi d’una recerca d’alt nivell en l’àmbit biomèdic, també ho és en l’àmbit agroalimentari, i aquesta és la recerca que ha de fer l’IRTA. Mengem tres vegades cada dia. D’on venen aquests aliments? Ens assegurem que els tindrem en un futur, per mitjà d’empreses viables i rendibles? Per a això, ens cal recerca.
Catalunya no arriba al 50% d’autosuficiència, el relleu generacional al sector agroalimentari està en qüestió, estem vivint diverses crisis en l’àmbit de la sanitat animal i els pagesos temen l’acord Mercosur. Podem ser optimistes?
Els productors, els pagesos, són empresaris. Sovint, la paraula pagès es fa servir de manera pejorativa: és un greu error. Són una baula imprescindible de la cadena alimentària. Aquestes persones no han de desaparèixer, són les que gestionen el territori. Els productors molt petits potser ho tenen més difícil, però els productors mitjans formen una xarxa important i donen vida a molta gent. Han de poder existir, posar preus justos, disposar de tecnologia i coneixement, construir empreses rendibles, i tenir benestar. I aquí, l’IRTA hi ha de ser.
Moltes gràcies.
