Explica’ns una mica la teva línia de recerca i en què estàs treballant ara.

Durant el meu doctorat, vaig treballar amb radiofreqüència, concretament aplicant aquesta tecnologia a l’escalfament d’aliments. Més precisament, vaig treballar amb puré de tomàquet i salmorejo. Vaig fer la tesi a Monells, i una part important del projecte va consistir a desenvolupar models computacionals predictius per estimar les temperatures que els aliments poden assolir durant el processament.

Actualment, al Japó, continuo treballant amb escalfament per microones o làser. Els models computacionals que desenvolupo es basen en anàlisi d’elements finits i permeten dur a terme estudis tèrmics d’aliments processats amb diferents tecnologies. A més de la radiofreqüència, també treballo amb microones en el context del processament tèrmic d’aliments.

Com vas trobar aquesta feina al Japó?

Ja havia viscut al Japó fa anys, quan vaig fer el màster a la Universitat de Hokkaido. Allà és on va començar tot. Més tard, durant el doctorat, vaig tornar al Japó per fer una estada de recerca i, durant aquell temps, vaig conèixer gent que em va ajudar molt. Vaig tenir sort, perquè quan hi vaig anar ja gairebé havia acabat el doctorat —només em quedava la defensa. Vaig poder quedar-m’hi sis mesos perquè la universitat em va proporcionar allotjament, cosa que em va permetre estar-m’hi força temps.

Durant aquella estada, vam escriure un article i en vam començar un altre. Ja estava treballant amb simulacions i tractaments tèrmics amb radiofreqüència. Després de l’estada, vaig tornar a Espanya durant tres mesos. Vaig defensar la tesi el 27 de setembre i l’endemà, el 28, vaig volar de nou cap al Japó, perquè començava a treballar l’1 d’octubre.

I com és la vida al Japó?

Si no parles japonès, pot ser força difícil. L’idioma és molt important. Per sort, a mi m’ha anat molt bé. El transport públic és excel·lent. Tòquio, com a Tòquio, és una ciutat molt còmoda, i tot és molt pràctic. Fa molta calor i humitat, però m’encanta com de bé funciona tot.

Què et va motivar a fer el doctorat a l’IRTA?

El meu màster era molt acadèmic, i vaig adonar-me que se’m donava bé la recerca, així que vaig començar a buscar programes de doctorat. En vaig sol·licitar diversos, tot i que al principi no m’imaginava vivint a Monells. Sóc de Costa Rica i, en aquell moment, encara no havia viscut a Europa. Inicialment, pensava que la plaça era a Barcelona, però durant el procés de selecció vaig descobrir que era a Monells.

El que realment em va atreure va ser el projecte en si —m’encantava el tema. Em permetia treballar amb molta física i enginyeria. I al llarg del doctorat vaig tenir l’oportunitat de viatjar i conèixer molts països europeus.

Com recordes la teva experiència a l’IRTA?

Em va encantar l’ambient de l’IRTA perquè és un entorn molt més professional. És molt diferent de fer un doctorat exclusivament a la universitat. A l’IRTA avances d’una manera increïble. Vaig tenir algunes classes a la Universitat de Girona, però ja no estava immers en un ambient universitari. El que vaig aprendre, ho vaig aprendre fent —treballant directament en el meu projecte.

Vaig tenir la sort de treballar amb en Pere Gou —és un geni. Els meus supervisors, l’Israel Muñoz i la Maria Dolors Guàrdia, també van ser fantàstics. Sento que fer el doctorat a l’IRTA va ser molt més enriquidor que si l’hagués fet només en una universitat.

Fins a quin punt creus que el teu pas per l’IRTA t’ha ajudat professionalment?

Depèn molt del supervisor. Hi ha persones amb moltes connexions —per exemple, en Lluís Guerrero és molt reconegut. El gran avantatge de l’IRTA és que és una institució amb una xarxa àmplia i una forta reputació a Europa. A més de la seva bona reputació, l’IRTA fa tot el possible perquè puguis assistir a congressos internacionals importants, cosa essencial per a una carrera científica.

De tot el que vas aprendre, què és el que més valores amb el temps?

Les connexions que vaig fer, sens cap mena de dubte. Tant professionals com personals. Les amistats que hi vaig fer duraran tota la vida. A Monells érem pocs, i la majoria vivíem a Girona, així que vam crear una comunitat molt unida. Les experiències socials també van ser molt importants per a mi.

Quins creus que són els principals reptes del sector actualment?

Quan tries el camí acadèmic, bàsicament tries un camí difícil. És un món ple d’incertesa, i es triga molt a aconseguir estabilitat laboral. Aquest aspecte s’hauria de millorar si volem que les persones més qualificades continuïn a la recerca.

A un nivell més ampli, crec que la recerca pública sovint es fa de manera aïllada. De vegades, surten propostes de la recerca pública que el sector privat ja porta trenta anys aplicant. Hi ha una manca de comunicació entre universitats i recerca aplicada que aporti valor real. Hem d’estar molt més connectats amb el que fa el sector privat —no només assistir a congressos acadèmics, sinó també anar a fires i esdeveniments industrials.

Aquí al Japó, per exemple, cada any enviem estudiants a la FOOMA, una fira on les empreses presenten els seus equips més nous. Moltes empreses no publiquen articles acadèmics, però treballen en projectes fascinants. Construir aquests ponts és clau.

De què estàs més orgullós en la teva carrera? I quin consell donaries a algú que volgués seguir el teu camí?

Un doctorat pot ser només tres articles: els escrius i ja està. Però, per a una carrera acadèmica, a mi em va ajudar molt a acabar aquests tres tan aviat com vaig poder i després continuar. Vaig intentar fer tants contactes com fos possible. La xarxa professional és essencial.

Si tens temps, aprofundeix tant com puguis. Si no entens alguna cosa, segueix indagant fins que ho facis. Per a mi, l’objectiu del doctorat no era només obtenir un títol, sinó convertir-me en un expert en el camp. Així és com ho vaig afrontar, i és del que estic més orgullós.