Durant més de tres dècades, tothom qui entrava al centre IRTA Mas Bové es trobava amb la Marisa Giménez i el seu somriure a la recepció. Des d’atendre el telèfon fins a fer de traductora a jornades, la Marisa ha fet multitud de tasques que han contribuït al creixement del centre i a la institució.

Parlem amb ella per repassar el seu recorregut a l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i recordar com ha viscut l’evolució del centre durant tots aquests anys.

Com estàs portant acomiadar-te de tothom?

L’IRTA ha sigut casa meva durant 33 anys. És difícil acomiadar-se de tantes persones i records. Aquests dies, els i les companyes m’estan preguntant com ho porto, i em poso trista; no vull ni pensar com serà el dia del comiat… soc de llàgrima fàcil. Però també tinc ganes de fer altres coses: fer sardanes, teatre, viatjar, caminar… És una etapa nova que m’il·lusiona, tot i que deixar enrere tants anys no és fàcil. És una barreja entre alegria i enyorança.

Quines tasques has desenvolupat al llarg dels anys?

Sempre m’he encarregat de la recepció i atendre el telèfon. M’he encarregat de fer entrades de registres de mercaderies, enviar paquets, atendre els visitants, també he ajudat en temes administratius.

Tot i que en algun moment vaig poder optar a algun altre càrrec, he acabat preferint no deixar la recepció. Amb el temps he après que és el lloc on estic millor perquè m’agrada molt el tracte amb la gent, veure qui entra, saludar… També, abans venien pagesos/es a informar-se i era jo qui els atenia. Fins i tot, hi havia una escola davant el centre i quan els nens sortien de les classes em venien a saludar, i alguns em portaven flors i tot!

Com ha sigut el tracte amb la gent del teu centre?

L’IRTA Mas Bové és com una petita família per a mi. Recordo que el meu primer dia era Sant Francesc i van fer una petita festa, i jo pensava que era per la meva arribada! Però no, era una tradició que tenien per celebrar els sants, i això em va fer sentir molt benvinguda. Hem compartit moltes coses: esmorzars, el caga tió, l’amic invisible, gincames, calçotades… Tot això reflecteix el bon ambient que hi ha.

També, tens molt bona relació amb les companyes de recepció d’altres centres.

Sí! Sobretot amb la Yolanda, la Laura i la Sabina. Tot i estar en centres diferents, hem mantingut una comunicació constant, tenim un grup de xat en el qual ens ajudem mútuament, com amb l’enviament de paquets, per exemple. És una amistat que s’ha anat forjant des de la distància, però també aprofitem totes les ocasions que tenim per retrobar-nos. L’últim cop que ens vam veure va ser pel 40è aniversari de l’IRTA i ens va fer molta il·lusió.

Com va canviar la teva rutina quan va arribar el Covid-19?

Radicalment. Soc persona de risc així que durant uns mesos no vaig poder anar a treballar. Jo volia anar-hi, però no em deixaven. Després, Quan vaig tornar, tot havia canviat: pantalles de vidre, mascaretes… i jo, a recepció, si algú entrava sense mascareta, li deia “mascareta, vinga!”. Ho vam passar malament, tots. No podíem agafar ni el cotxe durant mesos. I els que venien a treballar havien de portar un full assegurant que que l’IRTA autoritzava aquella persona.

Quins consells donaries a la persona que ocuparà el teu lloc?

Els mateixos que sempre he compartit amb les meves companyes d’altres centres. El més important és ser amable, tant amb el personal del centre com amb la gent que ens visita. Moltes vegades, la recepció és el primer contacte que algú té amb l’IRTA, i per això cal rebre tothom amb un somriure. I això també val quan agafem el telèfon: encara que no et vegin, la persona a l’altra banda nota si li parles amb amabilitat.

I algun consell per a tots els companys i companyes?

Que siguin feliços i facin la feina amb cura. Quan treballem amb dedicació i alegria, això es nota i s’encomana. Al final, la millor manera de créixer com a equip i com a institució és posar passió en allò que fem i gaudir del camí plegats.