“L’aqüicultura és una gran desconeguda i aviat serà la nostra principal font de peix”

El centre que l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) té a la Ràpita, on treballen una vuitantena de persones, ha obert les seves portes amb motiu del Dia de l’Aqüicultura. Es tracta d’una activitat força desconeguda i que pot tenir un paper molt rellevant durant les pròximes dècades a l’hora d’alimentar una població que creix dins d’un planeta replet de crisis, entre les quals l’augment de la temperatura i la contaminació dels oceans. Parlem amb el cap del programa d’Aqüicultura de l’IRTA, Enric Gisbert, perquè ens expliqui com s’enfoca la recerca en un sector que l’any 2023 va produir a Catalunya 10.000 tones de peixos i mol·luscs enfront de les 16.500 tones de productes marins pescats.

De què parlem, quan parlem d’aqüicultura?
De tots els processos vinculats a la producció d’organismes aquàtics, siguin animals o vegetals. Treballem en la domesticació de les espècies aquàtiques per a comercialitzar-les.

És com una mena d’agricultura o de ramaderia aquàtica, doncs?
En lloc de criar pollastres en una granja, cultivem peixos en uns tancs en terra ferma o en una mena de gàbies a mar obert. En lloc de produir enciams en un hort, produïm macroalgues penjades d’unes cordes al mig del mar o en unes instal·lacions.

I al riu, no s’hi fa res?
L’aqüicultura d’aigua dolça agafa l’aigua del riu, la porta en unes instal·lacions, i la torna al riu. En aquestes instal·lacions, en el cas de Catalunya s’hi cultiva truita arc iris i, només a la Vall d’Aran, esturió per a produir caviar. Al centre d’Europa també s’hi cultiva carpa, però aquí no és un peix apreciat.

L’aqüicultura marina és més diversa?
A Catalunya, en aigua salada es cultiva orada, llobarro, corball, turbot, llenguado i salmó. A més, al Delta de l’Ebre, i una mica al golf de Roses, hi ha una important producció de mol·luscs bivalves: musclos i ostres. De fet, Catalunya és la segona comunitat en producció de mol·luscs de l’estat espanyol, per darrere de Galícia. També, es produeix tonyina a l’Ametlla de Mar, però en aquest cas, capturant-la salvatge i alimentant-la per vendre-la en funció de la demanda. Es considera aqüicultura, però no es controla tot el cicle biològic.

O sigui, que aquesta tonyina pot tenir el mateix mercuri que una que prové de la llotja.
Sí. La tonyina és un gran depredador i acumula els minerals que ja tenien les preses que consumeix.

Pel que fa a les algues, què es cultiva i amb quina funció?
El cultiu de macroalgues ve d’Orient. El Japó i la Xina, entre altres països, n’han sigut pioners des de fa moltíssims anys. Ara està arribant a Europa, als Estats Units i al Canadà com a una manera de posar remei a l’impacte que té l’aqüicultura en les aigües. Estem investigant com cultivar les macroalgues a mar obert, en el mateix espai on cultivem els peixos i també les ostres i els musclos. Se n’hi diu aqüicultura integrada multitròfica.

Com funciona?
En un mateix espai, introduïm tres nivells alimentaris. El peix és a dalt de tot de la cadena tròfica; després, hi ha les ostres i els musclos, que filtren tot allò que porta l’aigua en suspensió, on també hi ha la matèria orgànica fruit dels excrements dels peixos, la qual pot perjudicar la qualitat de l’aigua. I el tercer nivell són les macroalgues, que per a créixer utilitzen les restes de matèria orgànica que encara queden. Per tant, són un segon filtre. Volem que l’aqüicultura no tingui cap impacte negatiu sobre el medi ambient i per això potenciem aquests models més integratius i basats en el funcionament de la natura.

I es poden menjar, les macroalgues?
Sí. Són riques en proteïnes, de manera que es poden processar per generar aliments, tant per a humans com per a animals. Fins i tot en podem extreure compostos funcionals, que estimulin el nostre sistema immunitari o que actuïn com a antimicrobians. I, encara més: les macroalgues es poden usar per a fer agar-agar, que té aplicacions cosmètiques, farmacèutiques o biomèdiques. També hi ha les microalgues, les que no es veuen a simple vista, algunes de les quals són molt riques en els famosos àcids grassos poliinsaturats de la sèrie Omega-3, el DHA i l’EPA, que són bàsics per a la nostra salut. El peix en té, però algunes microalgues també: si no ens agrada el peix, podrem menjar microalgues com a font d’aquests nutrients essencials.

Doncs totes aquestes algues semblen una gran promesa.
Esperem que d’aquí a un temps ja es puguin introduir per a la seva comercialització i transformació, aprofitant totes les infraestructures dedicades al cultiu de peixos.

“Volem que l’aqüicultura no tingui cap impacte negatiu sobre el medi ambient i per això investiguem models basats en el funcionament de la natura”

Gairebé la meitat del peix que consumim prové de piscifactories i de vegades ni ho sabem. Podríem pensar que té menys qualitat, o que aquests animals no tenen el benestar que tenen els que viuen al mar.
S’estima que, el 2030, dues terceres parts del peix que menjarem seran d’animals cultivats. No hi ha prou oferta de peix salvatge per a assumir-ne la demanda. Hem de saber que els peixos procedents d’aqüicultura són igual de bons i de segurs. Fins i tot, diria que són més segurs, perquè coneixem i controlem les condicions de producció i com els alimentem: mengen un pinso amb uns estàndards de qualitat i de control nutricional molt alts. Això assegura, per exemple, que no acumulin determinats metalls pesants. Així garantim la seguretat alimentària del producte, cosa que és molt més difícil amb animals procedents de la pesca. Per fer un símil amb l’àmbit terrestre, és com la carn de caça: tampoc sabem què ha menjat aquell animal.

I el benestar?
Hi treballem molt i aprofitem la investigació que es fa a l’IRTA Monells en benestar d’animals terrestres. Cada vegada hi ha més consciència que els peixos s’han d’engreixar i sacrificar en condicions saludables i èticament responsables. I també els invertebrats, com els llagostins o els pops. Tots han de ser engreixats, transportats i sacrificats maximitzant el seu benestar. Això té un efecte positiu per a tota la cadena de valor.

Ens en pots posar un exemple?
Els peixos tenen la capacitat de canviar de color de pell en funció del color de l’entorn. Per exemple, un llenguado que viu al fons del mar sobre la sorra, que és clara, tindrà un color de pell més clar. Però també poden canviar de color en funció del seu estat. Quan no estan bé, acostumen a enfosquir-se. Així, si estem revisant una granja de cultiu de peixos i veiem que n’hi ha un percentatge molt elevat amb tonalitats fosques, pensarem que potser està passant alguna cosa que els afecta negativament. Igualment, la pèrdua d’escates, petites lesions o aletes trencades poden ser indicadors d’una densitat massa elevada d’animals en una unitat de producció, que els afecta igual que a nosaltres ens afecta anar en un metro ple de gent a vessar. Quan se superintensifica la producció de peixos, es pot afectar els animals, que deixen de menjar o que es poden immunodeprimir i emmalaltir. El benestar dels animals s’ha de promoure per a ells, per al bé de les produccions i perquè la ciutadania vol consumir responsablement.

Com podem saber què comprem?
Quan vas al mercat, o al supermercat, les caixes on hi ha el peix fresc en gel solen indicar d’on ve i qui l’ha pescat o cultivat. La traçabilitat està garantida i, si tens dubtes, el més fàcil és preguntar-ho al peixater o peixatera. I recordem que les espècies que es cultiven són poquetes. Per tant, si anem a buscar orades, llobarros, corballs, turbots, llenguados o salmó, i veiem que tots els peixos de la caixa tenen la mateixa mida, segurament vol dir que són peixos de cultiu i no de pesca.

Parlaves de traçabilitat, que és un concepte força modern, però l’aqüicultura no és precisament una pràctica moderna, sinó que els romans ja s’hi dedicaven…
Fins i tot, si ens remuntem una mica abans, a la Xina mil·lenària ja es produïen carpes en camps d’arròs. El cultiu de peixos té milers d’anys, però de forma intensificada i amb estructures especialment dissenyades, té poc més de mig segle.

Amb motiu del Dia de l’Aqüicultura, a la Ràpita celebra una jornada tècnica i de portes obertes. En què consisteix?
Obrim el nostre centre a la ciutadania. Fem xerrades divulgatives i ensenyem les instal·lacions. L’aqüicultura és una gran desconeguda i aviat serà la nostra principal font de peix. Cal que la coneguem. Per exemple, el peix d’aqüicultura no és transmissor del famós anisakis.

A moltes embarassades els pot agradar de saber que poden menjar un salmó fresc i cru en un restaurant de sushi, si és de piscifactoria.
Sí. O un ceviche fet amb orada o llobarro. Com comentava abans, amb els productes de l’aqüicultura, la seguretat alimentària està garantida.

“El cultiu de peixos té milers d’anys, però de forma intensificada i amb estructures especialment dissenyades, té poc més de mig segle”

A la jornada, quins aspectes de la vostra recerca destaqueu?
Per exemple, els sistemes d’aqüicultura de baix impacte ambiental, com l’aquapònia.

Què és?
Una mena de sistema integrat de producció, en aquest cas en terra ferma. Quan cultivem peixos en tancs, i no en mar obert, podem transformar els compostos derivats del seu metabolisme mitjançant uns bacteris, i el resultat és que a l’aigua hi queden nutrients: fosfats i nitrats. Doncs aquesta aigua és fantàstica per a fer créixer plantes, com els enciams en el cas de l’aigua dolça, o la salicòrnia, en el cas de l’aigua salada. L’aquapònia és com un petit hort on produïm plantes i peixos alhora aprofitant l’espai i els recursos. I hem vist que podem estalviar prop del 95% de l’aigua que s’utilitzaria en un hort clàssic per a produir un enciam.

Això, avui, és un gran titular.
Sí. De fet, l’aquapònia fa anys que s’utilitza: la Xina mil·lenària, de la qual parlava abans, ja la feia servir! I avui és important, perquè és un sistema molt eficient i sostenible ambientalment. Tens proteïna animal i vegetal i estalvies aigua. A més, no fas servir fertilitzants químics perquè creixi l’enciam.

Com un compostatge de quilòmetre zero.
Els fertilitzants tenen una petjada ambiental, un impacte negatiu. En aquapònia, els peixos fertilitzen l’aigua que servirà per a produir els enciams amb els seus excrements. A nosaltres ens han sortit uns enciams espectaculars en molt poc temps. Això, però, no és aplicable a tots els tipus de cultius: per exemple, si volem produir plantes amb fruits, pot ser necessari suplementar l’aigua amb alguns altres minerals.

De què més parleu, a la jornada?
Una investigadora està desenvolupant uns petits sensors per detectar la presència de microorganismes patògens a l’aigua o als aliments, i això és rellevant perquè els animals de les piscifactories estan molt exposats als patògens de l’aigua. També, al nostre centre intentem abordar l’aqüicultura tancant tot el cicle de vida de les espècies que produïm.

Des que són ous?
Fem recerca en tres àmbits. Primer, amb referència als progenitors dels peixos: en condicions naturals no es reproduirien als nostres tancs i hem de fer canvis a l’entorn. Segon, en l’etapa larvària. Des que el peixet surt de l’ou fins al seu segon mes de vida, passa per una etapa molt crítica i que requereix una alimentació i unes condicions de l’aigua concretes. I tercer, també fem recerca en la fase d’engreix, des dels dos o tres grams fins a la talla comercial. És a dir, treballem en la domesticació de les espècies aquàtiques, alhora que investiguem temes de salut, de nutrició i de benestar. I amb això ja arribem a la comercialització.

Així doncs, quins són els principals reptes que voleu resoldre a través de la recerca?
Com comentava, un dels nostres objectius, que abraça tant la reproducció, com la nutrició, com el benestar, és la domesticació de les espècies. Quan criem un pollastre o un porc, aquesta espècie està domesticada, adaptada a unes condicions diferents de les del medi natural. Amb els peixos passa el mateix: l’aqüicultura només funcionarà si pot garantir el subministrament de productes aquàtics de forma regular i sostenible. Si això funciona i l’aqüicultura vol créixer, necessitarem més aliments per nodrir els peixos. I aquí tenim un altre repte.

(…)
Aquests aliments tradicionalment han estat a base de farina de peix procedent de la pesca. En un futur, no podrà ser així, perquè no hi haurà prou peix de pesca, que també és per a l’alimentació humana i d’animals de companyia. Ja fa temps que s’utilitza farina de soja, de pèsol o de blat, però ara busquem ingredients més circulars, més sostenibles, com per exemple proteïna procedent de la fermentació d’uns bacteris que creixen amb el CO2. O proteïna d’insectes, que s’alimenten amb restes de l’agricultura. O proteïna de subproductes agrícoles: estem avaluant subproductes de la producció de bolets, ja siguin directament bolets que no arriben al mercat perquè tenen mala aparença, o tiges dels bolets que no es venen, que poden ser fonts de proteïnes per alimentar els peixos.

“L’aqüicultura només funcionarà si pot garantir el subministrament de productes aquàtics de forma regular i sostenible”

Precisament, en l’actual context de canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, i previsible augment de la demanda d’aliments pel creixement de la població, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) parla d’una necessària Transformació Blava. És a dir, de potenciar la producció d’aliments aquàtics com a font de proteïna i d’altres nutrients. Però també diu que això només és viable si es prioritza la sostenibilitat ambiental perquè, d’altra manera, en un futur podrem consumir menys aliments aquàtics de qualsevol mena.

De cada 1,2 kg d’aliment que donem a un peix, obtenim 1 kg d’aliment de peix. És una font de proteïna molt eficient i de molta qualitat nutricional. I els mol·luscs bivalves no necessiten ni que els alimentem! Només necessiten aigües amb matèria orgànica en suspensió. Potser n’haurem d’augmentar la producció. Caldrà regular els usos de les costes, per compaginar-los amb el turisme, la navegació o els parcs eòlics. Haurem de trobar un equilibri. Però l’aqüicultura està fent camí cap a la sostenibilitat. Abans, si volies criticar-la, podies dir que consumia molt de peix salvatge per fabricar farina de peix, i que contaminava el fons del mar amb els excrements dels peixos cultivats en gàbies. Ara, amb els avenços que hem anat comentant sobre la millora de les dietes i els sistemes de producció més integrats, la situació canvia moltíssim. L’aqüicultura es presenta com una eina més per a combatre la fam als països en vies de desenvolupament. Fins i tot es pot promoure que la gent tingui un petit estany amb aigua al pati de casa per produir els peixos que la família pugui necessitar.

Un estany, com qui té un hort o un corral de gallines…
Es pot fomentar que siguin peixos omnívors, més fàcils d’alimentar, i molt resistents a les condicions ambientals, com la tilàpia. La sort és que l’aqüicultura és molt diversa, i en la diversitat recau la seva força. Segons la FAO, arreu del món es cultiven gairebé 400 espècies de peixos. Això, sumat al fet que tenim diversos sistemes de producció, fa que el sector tingui una gran resiliència.

Amb finançament de la FAO, teniu previst d’obrir el primer centre d’Aqüicultura Restaurativa del Mediterrani. De què es tracta?
L’estratègia marítima de la Generalitat, en col·laboració amb una organització regional de gestió de la pesca de la FAO anomenada General Fisheries Commission for the Mediterranean, posa interès en el fet que a la Ràpita fem transferència, formació i capacitació en l’àmbit de l’aqüicultura de baix impacte, és a dir, en sistemes molt més integrats en el medi ambient com els que hem anat explicant. Serem un centre de coneixement per a tot el Mediterrani. El finançament ve de la FAO, de la Generalitat i de l’IRTA.

Justament, a la Ràpita hi ha un centre de formació professional dual en aqüicultura.
Estan al costat nostre i hi col·laborem. Ens intercanviem material biològic, microalgues, plàncton o peixos, amb finalitat educativa o experimental. I compartim l’aigua dolça i marina, alhora que acollim alumnes seus per a fer les pràctiques.

“M’agradaria que l’aqüicultura se socialitzi i que sigui, realment, una eina per a combatre la fam al món i per promoure la igualtat social”

En el teu cas, vas doctorar-te en Biologia, vas estudiar als Estats Units i a França, i des de fa vint anys treballes a l’IRTA, on actualment ets el cap del Programa d’Aqüicultura. Com és, que vas decidir dedicar-te al món dels peixos?
Jo no soc de la Ràpita, soc de Barcelona, però a casa sempre ens ha apassionat el mar, hem navegat i fet immersions. Ho duia una mica als gens. I la Ràpita és un centre de referència a Catalunya i Espanya, i el millor lloc per poder desenvolupar la meva carrera professional en aquest àmbit apassionant.

Actualment, quin és el teu principal focus d’interès com a investigador?
Amb una companya estem treballant en la sostenibilitat de les dietes sense que això comprometi la salut dels animals. Estem mirant d’incloure, als nous pinsos que comentava abans, additius o compostos funcionals que millorin la resistència dels peixos enfront de la malaltia, o els regulin la microbiota intestinal. Ara ja podem reemplaçar al 100% la farina de peix, però no podem garantir que, amb aquesta alimentació alternativa, quan hi hagi estressors com una baixada d’oxigen, un patogen, o un canvi de la temperatura de l’aigua, l’animal pugui adaptar-se bé. I això és el que estem investigant.

Què t’agradaria que passés, en aquest sector, al llarg dels pròxims anys?
M’agradaria que l’aqüicultura se socialitzi i que sigui, realment, una eina per a combatre la fam al món i per promoure la igualtat social. Tenim feina.

Per tancar, pots fer una recomanació bàsica a la ciutadania a l’hora de consumir peix?
El consell del peixater o de la peixatera és el millor. Això és fantàstic si tens una peixateria de confiança. Després, et pots fixar en com està el peix. Si la seva pell brilla, els ulls no estan enfonsats i les ganyes estan vermelles, és un peix fresc. Si la pell és més mat, els ulls estan enfonsats o les ganyes estan marronoses, aquell peix no és tan fresc.