Biòleg doctorat en Fisiologia vegetal, i enginyer informàtic, Jaume Casadesús és el cap del programa d’Ús eficient de l’aigua en l’agricultura de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries). Profund coneixedor de les necessitats de les persones que reguen els camps de conreu catalans, va viure en primera línia la situació d’extrema sequera de la primavera del 2023, i té ben clar quin és el camí per estar més preparats quan la manca d’aigua torni, que tornarà. Ens en parla en aquesta entrevista, on també revela altres curiositats de la seva carrera professional, com el seu coneixement sobre els camps ucraïnesos afectats per l’accident nuclear de Txernòbil del 1986.
Fa poc menys d’una setmana que es va celebrar el dia Mundial de l’Aigua, sota el lema Salvem les nostres glaceres. Les grans glaceres de la Terra perden gel i les del Pirineu, molt més petites, també.
Que les glaceres del Pirineu o les grans glaceres de la Terra es fonguin és un indicador que les mitjanes de temperatura dels estius van pujant. Això es pot registrar. Mai havien estat en aquests mínims i hem d’actuar. És una alerta difícil de contradir. Precisament, els primers indicis del canvi climàtic es van declarar arran de l’observació de les glaceres de l’Antàrtida. Si bé a Catalunya no estem connectats amb el cicle de l’aigua d’aquestes grans glaceres, saber que s’estan desfent ens demostra que no podem negar el canvi climàtic.
A Catalunya, la notícia climàtica dels últims dies és la pluja, que està reomplint els embassaments. Els agricultors poden respirar més tranquils?
Més que fa un any, segur que sí. Però depèn d’on estiguin situats.
Hem de dividir Catalunya en dues parts, oi?
Una meitat correspon a l’oest: la conca de l’Ebre, bàsicament Lleida i part de Tarragona. És una àrea poc poblada, on l’activitat agrícola té força pes. Aquesta meitat de Catalunya s’abasteix, sobretot, d’aigua de l’Ebre o dels seus afluents. Hi ha força aigua i força embassaments. En aquesta part no hauria de ser habitual que hi hagi problemes d’abastiment d’aigua, que durant la sequera del 2023 van tenir a veure amb la gestió que se n’estava fent, no només amb qüestions climàtiques. Avui, podem respirar força tranquils. Hi ha reserves i encara s’ha de fondre neu. Per això, fins i tot, es deixa córrer l’aigua dels embassaments en previsió que n’hi arribi més de procedent del desgel. Però sempre hem d’estar atents, perquè les reserves s’han de reomplir cada any.
I a la part de l’est?
En aquesta part, les conques internes catalanes, el reg s’ha d’abastir d’una combinació més variada de recursos hídrics, diferents segons la zona, en què entren en joc tant l’aigua superficial, com la d’aqüífers com, en algun lloc concret, també l’aigua regenerada de depuradora. Les conques internes disposen de menys del 40% del volum d’aigua de Catalunya, hi ha menys embassaments i de menys capacitat, però, en canvi, hi viu més del 90% de la població, que creix, i hi ha una activitat econòmica molt dinàmica. La situació, en aquesta part del territori, és d’escassedat crònica. Amb la pluja recent respirem una mica més tranquils, però ens cal allargar l’ús d’aquesta aigua que ara cau, perquè no sabem fins quan ens n’haurem de refiar. I, a l’IRTA, ens fixem en els agricultors i estudiem com podem afinar al màxim l’eficiència en l’ús de l’aigua tant a la conca de l’Ebre com a les conques internes.
Quins cultius o productors són els que estan patint més, en l’actual context de canvi climàtic?
Els de l’Alt Empordà, el Priorat i el Baix Camp, on la manca d’aigua està molt cronificada. Al Penedès, que típicament era de secà, han tingut un episodi d’uns quants anys seguits de poca pluviometria, però no sabem si en el futur la pluja tornarà a la normalitat.
Qui decideix quan i quant es rega?
Quan es tracta d’aigua superficial, dels rius o embassaments, els pagesos solen estar organitzats en comunitats de regants, que en gestionen la distribució. D’altra banda, en el cas dels aqüífers, històricament els pagesos obrien un pou i cadascú feia la seva, però ara estem veient que l’aigua és un recurs finit: si un treu més aigua del seu pou, potser l’altre es queda sense. Per això, fa deu anys, van començar a aparèixer les Juntes d’usuaris d’aigua. La primera va ser la del Baix Ter, un cas d’èxit, i després se n’han anat creant d’altres. La gràcia és que aquestes juntes agrupen tots els usuaris: els agrícoles, però també els municipis i la indústria. Els municipis tenen més capacitat de posar-hi recursos econòmics i professionals tècnics. Tothom fa una gestió assenyada de l’aigua perquè tots estan al mateix vaixell i ningú vol quedar-se sense. Des de l’IRTA, considerem que és una fórmula que té molt de valor.
Hi ha molt de marge de millora en l’ús de l’aigua per al reg, oi?
Sí, anem amb retard. Un dels principals motius són les infraestructures antigues. Per exemple, a Ponent, fa 150 anys, el sistema de reg dels Canals d’Urgell va ser molt modern, molt innovador. En aquells moments, l’única manera de regar era per inundació, però ara això ja no és eficient i tenim més tecnologies i també possibilitats diferents de cultivar. Ara cal que a les parcel·les hi arribi l’aigua pressuritzada en lloc d’arribar per canals oberts.
Canalitzar l’aigua dels rius?
Sí, perquè la que ve de pous ja hi arriba, de pressuritzada. Però la que ve de rius, en moltes zones, es fa arribar mitjançant séquies obertes, moltes de les quals tenen pèrdues, i en molts casos després els camps es reguen per inundació, cosa que és molt poc eficient. En canvi, si es fa servir un sistema de distribució pressuritzat, amb canonades, i dins de la finca també es reparteix amb aspersors o per degoteig, és més eficient per convertir aigua en collita: perds menys aigua i pots controlar quan regues i durant quant de temps. I, en períodes de sequera, allà on es rega per inundació, són més fràgils perquè no tenen marge de maniobra. En aquest sentit, a la plana de Lleida hi ha força deures pendents, i se’n parla molt, però també a Girona. A tots dos costats s’hi està treballant.
Per què anem amb retard?
Perquè molts d’aquests canals es van construir per iniciativa privada, però ara no es pot carregar tot el pes de la seva modernització sobre els agricultors: que hagin de fer una inversió de millora per gastar menys aigua perquè l’aprofitem tots, no és un gran estímul per a ells, i més tenint en compte que molts propietaris no són agricultors en actiu, sinó que lloguen els terrenys a altres persones. Hem de pensar com solucionar-ho, i mentrestant la modernització s’ha endarrerit.
Com ha d’arribar, aquesta solució?
Amb l’entesa entre les administracions i els agricultors. Sobretot, és imprescindible que els agricultors puguin confiar plenament en el retorn de les seves inversions.
I el famós transvasament de l’aigua de l’Ebre cap a la Catalunya de l’est podria ser també una solució?
Podria ser-ho, i tant, però això no em correspon a mi de dir-ho, perquè és una qüestió que s’ha de resoldre políticament, no pas tècnicament.
A l’IRTA treballem en la gestió de l’aigua per a usos agrícoles des que l’organització va néixer, fa quatre dècades. Això ens ha permès conèixer molt bé les necessitats de les plantes i de la terra alhora que desenvolupar tecnologies que eren ciència-ficció fa molt poc temps. Ens pots explicar en què enfoqueu la vostra feina, actualment?
Si anys enrere potser ens focalitzàvem més en els mètodes de reg més punters, i per tant treballàvem sobretot amb les explotacions agrícoles més obertes i capacitades per a innovar, avui tenim una mirada més holística i no volem deixar-nos ningú ni fixar-nos tan sols en el reg. És a dir, per millorar l’ús de l’aigua en l’agricultura, no només hem de vetllar per la dosificació del reg. També hem de tenir en compte altres qüestions: una, la gestió dels sòls; l’altra, el sistema de poda o de plantació, que fan que un cultiu sigui més o menys vulnerable a la sequera o que necessiti més o menys aigua. I, a més, hem de tenir en compte que no a tot arreu es pot fer el mateix perquè no a tot arreu hi ha la mateixa quantitat ni qualitat d’aigua. Per això, també estudiem l’ús de l’aigua regenerada de depuradores per al reg, alhora que estem implantant una xarxa de tècniques a tot el territori català que assessoren els regants.
L’IRTA ha destacat molt per la implantació de noves tecnologies en el reg.
Actualment, treballem sobretot amb els bessons digitals. Són rèpliques virtuals de les parcel·les, que ens permeten estudiar què passa a cada finca i quines necessitats tindrà en les setmanes i mesos futurs. Gràcies als sensors que instal·lem a les parcel·les, o també per teledetecció per satèl·lit, podem saber què hi està passant: quanta aigua s’hi està aplicant, quina és la humitat del sòl, quins cultius hi ha, i si han crescut més o menys. Així podem saber si ara necessiten més aigua o la necessitaran més endavant.
(…)
A més, lliguem totes aquestes observacions amb models digitals que simulen com creix el cultiu o com es mou l’aigua. I això és el que ens permet saber què passarà d’aquí a una setmana o d’aquí a dos mesos. Els bessons els estem implementant a tres nivells: primer, en finques individuals, mitjançant un sistema que ja hem transferit a una empresa que el comercialitza internacionalment; segon, en territoris grans, com el Baix Ter o el Pla de Lleida, cosa que ens va servir molt en situació de sequera, i, tercer, en la gestió de les comunitats de regants. Aquesta tercera opció té molt d’èxit, perquè les comunitats de regants han de sol·licitar l’aigua a qui gestiona els embassaments, i amb els bessons digitals poden saber quanta aigua tenen actualment i explicar als regants com dosificar-la, i a més poden preveure quanta aigua demanaran entre tots la setmana vinent per no passar-se ni quedar-se curts.
Tota aquesta feina la feu connectats internacionalment, oi?
Tradicionalment, hem estat molt connectats amb la Universitat de Davis, a Califòrnia, on també tenen un clima Mediterrani, i treballem amb grups de recerca de tot l’arc Mediterrani, a més de Sud-àfrica, Austràlia, Xile o l’Argentina, que també tenen el mateix clima. Però, de fet, a Catalunya i la resta de l’estat espanyol podem treure pit perquè probablement som els qui fem una recerca més avançada en gestió de l’aigua, amb la particularitat que molta d’aquesta gestió és col·lectiva i pública.
Vas arribar a l’IRTA fa més de dues dècades. Què t’hi va portar?
El meu recorregut no és del tot habitual. Després de la carrera i el doctorat, no vaig fer cap postdoc, sinó que vaig treballar cinc anys com a tècnic als camps experimentals de la Universitat de Barcelona. Això em va permetre formar part de diversos grups de recerca alhora. Tots tenien en comú que feien treball de camp i que necessitaven tecnologies per a la seva recerca: instrumentació, simulacions, sensòrica… Doncs aquest, més que l’aigua, ha estat el fil conductor del meu recorregut professional. Podríem dir que m’he anat especialitzant en la digitalització al camp. I, en aquell moment, vaig acabar treballant en un tema sobre Txernòbil.
Ens ho expliques?
A finals dels noranta, es feien molts projectes sobre com solucionar els problemes que hi havia a les zones contaminades per aquell accident nuclear, i sobre quin hauria de ser el pla de contingència si això passés a l’Europa occidental. Jo, concretament, vaig treballar en dos projectes europeus per estudiar com els contaminants passaven del sòl a l’arrel. Doncs ho vam fer tan bé que el problema es va acabar.
De quina manera?
Semblava que aquell accident representaria un problema durant molt de temps, que les zones afectades d’Ucraïna i Bielorússia quedarien contaminades durant segles. Doncs ara estem important gra d’aquelles zones! Una de les conclusions d’aquells projectes va ser que la situació s’havia estabilitzat molt més ràpid del que pensàvem. Els contaminants van quedar enganxats a les argiles del sòl i, encara que continuïn allà, no passen als cultius. Va ser una sorpresa positiva que ens va deixar sense feina! Em vaig haver de reciclar, i ho vaig fer cap a l’IRTA.
(…)
Primer, em vaig dedicar a la digitalització de l’horticultura intensiva del Maresme, però en aquella època, els hivernacles es venien per créixer urbanísticament, així que la feina no tenia massa futur. I vaig acabar a Lleida, aquí, al Fruitcentre, treballant en temes d’aigua.
Què és el més gratificant de la teva feina?
Que no només fem bombolles en una peixera, sinó que anem a jugar amb foc real en una trinxera. I això, si te’n surts, és gratificant.
Ens en poses un exemple?
El 2023, a l’IRTA vam estar a l’ull de l’huracà davant la crisi de la sequera. Diversos sectors es barallaven i a nosaltres ens van situar de mediador. A Lleida, el conflicte va ser entre comunitats de regants que es disputaven el mateix embassament, i a Girona, va ser entre l’abastament urbà i el de l’agricultura. Van ser dues batalles diferents en paral·lel. Vam tenir la sort que la situació es va afluixar, però realment era inevitable que hi hagués un mediador. Que ens situessin a nosaltres en aquest paper va ser intens, molt arriscat, però també molt motivador. Va ser un reconeixement.
Podem dir que hi ha hagut un abans i un després, a la teva feina?
Sí. A principis del 2023, els agricultors i les comunitats de regants no podien creure’s que es quedarien sense aigua. Deien que no havia passat mai. I ara sí que s’ho creuen: allò va passar i pot tornar. I no és un tema únicament ambiental, sinó de sostenibilitat econòmica.
Com t’agradaria imaginar-te el sector agrícola català, de cara al 2030?
M’agradaria que els agricultors estiguin més empoderats. Que se sentin prou valents i amb confiança en el futur per fer les inversions que necessiten. I, com deia, per aconseguir-ho han de lligar la sostenibilitat econòmica amb l’ambiental. Estan fent-hi esforços i aquesta és la direcció.
I pel que fa a l’IRTA?
Doncs m’agrada molt estar envoltat d’un equip tan competent com el que tinc. És de les coses més gratificants. Persones competents i també molt implicades amb el sector. Això no es troba en qualsevol institució i és un dels aspectes més atractius de l’IRTA.
Avui, què és el que més et mou, com a investigador?
Crec que hem de veure l’aigua de manera integrativa, holística, en diverses escales al mateix temps. Parcel·les individuals, finques de comunitats de regants, que si donen més aigua a una parcel·la potser n’han de donar menys a una altra, i també a escala nacional. Un mateix embassament o aqüífer subministra aigua a molta gent, i ho hem de mirar així. L’aigua d’una finca està relacionada amb quanta fruita deixem a l’arbre, quina mida d’arbre tenim, quines varietats, i també està relacionada amb què s’està fent al territori. Crec que la governança col·lectiva de l’aigua és el camí.
