Un petit gran avenç enfront la lluita contra la pesta porcina africana

La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia hemorràgica altament infecciosa que afecta als porcs domèstics i senglars europeus, provocant enormes pèrdues econòmiques en els països afectats. La PPA és una malaltia de declaració obligatòria a l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) i està provocada pel Virus de la Pesta Porcina Africana (VPPA), virus de gran mida i complexitat contra el que encara no existeix tractament ni vacuna eficaç.

La PPA entrà a Espanya el 1957 i no s’eradicà fins 1995, permetent la reobertura dels mercats internacionals als nostres productes porcins i el desenvolupament del sector. La PPA és endèmica a l’Àfrica i al 2007 arribà de nou a Europa, concretament a Geòrgia mitjançant productes porcins infectats procedents del continent africà. Des de que la PPA arribà al continent europeu s’ha expandit de forma descontrolada afectant països com Rússia, Lituània, Letònia, Estònia i Polònia. La situació està fora de control i la necessitat d’una vacuna front a ella és cada cop més necessària.

A diferència del que passa actualment a Europa, on el virus circula principalment entre els porcs domèstics i els senglars, la situació a l’Àfrica resulta molt més complexa. El porc domèstic europeu és l’únic hoste susceptible a la malaltia a l’Àfrica i el virus es manté en un cicle silvestre entre porcs salvatges i paparres. Els suids salvatges africans poden estar infectats de per vida sense mostrar signes de la malaltia, essent fonamentals en el cicle, les paparres del gènere Ornithodoros, que faciliten la transmissió entre els suids salvatges i també al porc domèstic. A dia d’avui es considera que la PPA és el factor de risc més limitant per al creixement sostingut d’una indústria porcina en clara expansió en moltes zones del continent africà, contribuent així a augmentar la pobresa en una de les àrees ja de por sí més castigades del planeta.

L’equip liderat pel Dr. Fernando Rodríguez de l’IRTA-CReSA investiga per a trobar una vacuna que ajudi a millorar la situació actual d’aquesta malaltia porcina que, a més, genera tantes pèrdues econòmiques en els països que la pateixen. Les instal·lacions de bioseguretat de nivell 3+ (BSL-3+) disponibles a l’IRTA-CReSA permeten treballar de forma segura amb el virus, a més de poder vacunar i infectar animals, ja que és un agent infecciós amb uns requeriments de treball especialment estrictes a nivell de la biosseguretat.

Un prototip vacunal que obre esperances

En el treball publicat recentment a la revista Journal of Virology, s’han presentat els avenços obtinguts durant la tesis doctoral de la Dr. Paula L. Monteagudo en el camp de les vacunes front a la PPA. El treball s’ha realitzat sota la direcció del propi Dr. Fernando Rodríguez a l’IRTA-CReSA i la Dra. María Luisa Salas en el Centro de Biología Molecular Severo Ochoa de Madrid, amb la col·laboració del Boehringer Ingelheim Veterinary Research Center GmbH & Co. KG, Hannover, Germany.

A l’article es descriu com es va modificar una soca virulenta del VPPA aïllada a Badajoz el 1971 (BA71), mitjançant l’eliminació específica d’un únic gen, la hemaglutinina viral, transformant-lo en un virus atenuat (BA71∆CD2) que pot utilitzar-se per a vacunar i protegir als porcs, de forma experimental, tant front a la soca virulenta de la que procedeix (virus parental), com front a altres soques del VPPA diferents.

El fet de que un virus atenuat confereixi protecció front a la infecció amb el virus del que procedeix no es nou i ja hi ha nombrosos treballs on s’aconsegueix protecció front a aquestes soques que denominem com a homòlogues. La novetat del treball és que, utilitzant una dosi adequada del virus atenuat BA71∆CD2 s’ha aconseguit protegir als porcs d’una forma 100% efectiva front a un virus coetani del BA71, el E75 (España 1975), que és un virus no homòleg o heteròleg.

Gràcies a aquest estudi se sap també que, la protecció conferida és depenent de la dosi utilitzada i que la protecció creuada aconseguida in vivo entre les diferents soques correlaciona amb la habilitat que té el candidat vacunal BA71∆CD2 d’induir cèl·lules T-CD8+ capaces de reconèixer ambdues soques, BA71 i E75 in vitro.

Amb aquests bons resultats a la mà, es proposà avançar un pas més i esbrinar si el candidat vacunal BA71∆CD2 era capaç de protegir als animals front a una infecció con la soca que està actualment circulant a Europa, la denominada Georgia 2007/01. Aquesta és una soca molt més llunyana filogenèticament parlant de la BA71 de lo que ho és E75, i pertany inclús a un genotip diferent. Els resultats obtinguts en l’experiment foren impressionants, doncs tots els animals que reberen la dosi adequada de BA71∆CD2 sobrevivien a la infecció amb la soca heteròloga altament virulenta Georgia 2007/01.

Els resultats obtinguts van més enllà de poder demostrar una protecció envers a la Georgia 2007/01, front a la que ja comencen a aparèixer altres prototips experimentals, si no que obren la possibilitat de poder protegir contra virus molt diferents amb una sola vacuna, qüestió essencial, sobretot pensant en aquelles zones endèmiques en les que hi ha molts virus diferents circulant al mateix temps, com passa a moltes zones de l’Àfrica subsahariana.

El fet de que BA71∆CD2 es pugui produir en una línia cel·lular estable (COS-1) enlloc de macròfags primaris com fins ara, obre a més la possibilitat d’una futura explotació comercial. La absència de la hemaglutinina del virus dificulta, por un cantó, la transmissió per paparres del BA71∆CD2, ja que aquesta proteïna és un factor clau per a aquesta i, por l’altre, permet diferenciar als animals vacunats dels infectats mitjançant un senzill assaig d’inhibició de l’hemaglutinació i/o d’hemadsorció.

Tot i els bons resultats obtinguts, alguns dels animals vacunats mostraren certs nivells transitoris de virus en sang i en secrecions nasals, impedient assegurar al 100% la seva innocuïtat en campanyes massives de vacunació en el camp. Així doncs, el repte principal se centra ara en intentar millorar la biosseguretat de la vacuna i, en paral·lel, millorar els mètodes diagnòstics que fagin possible diferenciar amb facilitat als animals que han estat vacunats dels que s’han infectat de forma natural.