“Les plantes domesticades respecte a les silvestres són com els gossos respecte als llops: han perdut defenses”

Sota els nostres peus, les arrels de les plantes conformen un immens i desconegut ecosistema, juntament amb la terra que les envolta i milers de microorganismes. Se sap que les plantes domesticades, acostumades a ser cuidades pels humans, inverteixen menys esforços a enfortir les seves arrels, cosa que les pot desafavorir en temps de sequera.

Per estudiar-ho més a fons, una investigadora de l’IRTA, Catherine Preece, engegarà ben aviat el projecte WILD-ROOTS, que analitzarà com s’ho fan les varietats silvestres, i també les més tradicionals, per tenir unes arrels més fortes i resistents a la manca d’aigua que les dels cultius comercials. És així com espera contribuir a l’agricultura dels nous temps.

Preece podrà dur a terme el projecte WILD-ROOTS gràcies a dues prestigioses beques reservades als investigadors i investigadores més talentosos: la de l’European Research Council i la Ramón y Cajal.

En parlem en aquesta entrevista, feta a principis d’estiu, on també podem conèixer més a fons la seva carrera investigadora i la seva mirada optimista al futur dels conreus.

Què fan les arrels de les plantes, a sota terra?
Les arrels no només agafen aigua i nutrients del sòl. També hi posen uns compostos, unes substàncies que poden ser líquides, i s’anomenen exsudats, o bé gasoses, i s’anomenen compostos orgànics volàtils. Aquestes substàncies tenen la capacitat de fer canvis al sòl, per exemple perquè absorbeixi més aigua. També, poden cridar l’atenció de microbis beneficiosos que s’acosten a l’arrel i la protegeixen. És així com les arrels poden durar més temps amb menys aigua.

Interessant, de cara a la resistència a la sequera.
Sí. I ja sabem que les arrels de les varietats silvestres, i algunes de tradicionals, emeten més tipus de compostos que les arrels dels conreus moderns. Com a conseqüència, els microbis també són diferents. El motiu és que, per comercialitzar, hem seleccionat varietats que creixen molt de pressa i produeixen moltes llavors, però que no posen gaires recursos a les seves pròpies arrels. No els cal, perquè nosaltres ja ho fem: els posem aigua, fertilitzants, pesticides… És com un gos i un llop. Un llop necessita tenir més defenses, però la mascota no, perquè la cuidem: ha perdut defenses. Això no ha passat d’un dia per l’altre, sinó al llarg de milers d’anys.

“Per comercialitzar, hem seleccionat varietats que creixen molt de pressa i produeixen moltes llavors, però que no posen gaires recursos a les seves pròpies arrels”

Ho estudiaràs a partir de finals d’any en el marc del projecte WILD-ROOTS, que lideraràs gràcies a l’ajuda de l’European Research Council (ERC).
La domesticació és un procés que s’ha estudiat des de fa dècades, però sempre fent referència a la part de sobre de la terra: les llavors, les fulles. Fins fa molt poc, ningú mirava sota terra, on hi ha la meitat de la planta i on es produeixen interaccions molt importants. Com ho fa, la planta, per agafar l’aigua i els nutrients? Com es comunica amb els microbis? Aquesta és la caixa negra que vull explorar. I no només són preguntes interessants, sinó que tenen aplicacions. Si ens fixem en les varietats tradicionals o salvatges, podem trobar-hi aspectes que podem incorporar al nostre sistema agrícola, per exemple per fer front a la sequera, que és el meu actual enfocament. I no em refereixo a fer modificacions genètiques, almenys de moment. Més aviat, vull dir que podem incorporar espècies més tradicionals al nostre sistema agrícola.

Quina diferència hi ha entre les varietats silvestres o salvatges i les tradicionals?
Les silvestres no han sigut domesticades i les tradicionals sí, però serien com aquelles tomaqueres que una àvia planta al seu hort i que no trobaràs als hivernacles de les grans explotacions. Ara hi ha organitzacions que estan buscant recuperar aquestes varietats tradicionals, com l’associació l’Era o el col·lectiu Eixarcolant, amb les llavors dels quals treballarem a WILD-ROOTS. De fet, a Catalunya comença a haver-hi molt de moviment per guardar les varietats que són d’aquí.

Les teves investigacions poden servir també per conèixer millor com les plantes segresten el carboni i contribueixen a reduir la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera?
Els exsudats, aquestes substàncies líquides que surten de les arrels, són compostos orgànics que solen contenir sucre o altres molècules amb carboni. Els microbis se’ls mengen, de manera que el carboni entra al sòl a través d’ells. No sabem exactament quant de temps el carboni queda guardat al sòl; és un altre aspecte que hem d’estudiar. Si les plantes silvestres generen més exsudats, és probable que segrestin més carboni a la terra, que no torna a l’aire. I això, a més, pot contribuir a la millora de la salut del sòl. Tot va lligat.

Com t’agradaria que totes aquestes investigacions contribueixin a la societat?
M’agradaria trobar varietats que puguin ser útils per als agricultors d’avui en dia, especialment en un món amb menys pluja. I recuperar varietats que s’estan perdent, per conservar la història del nostre país. En general, com més diversitat tinguem, millor, perquè si no, després, no la podrem recuperar.

Què passaria, si no recuperem aquesta diversitat?
El rendiment dels conreus segurament baixaria. El món agrícola funciona perquè hi posem molts extres: aigua, fertilitzants, pesticides. De moment ho podem fer, però l’aigua pot no ser tan abundant, els fertilitzants no duren per sempre, i si posem pesticides a tot arreu, perdrem insectes. Tothom sap que hem de viure en un món una mica diferent. Hem de guardar totes les varietats que puguem, per si de cas. Hi ha països que ja fa temps que pensen en això perquè que ja han notat més la manca d’aigua. I a Europa arribarà. Ens hem de preparar.

“La diversitat és una font de característiques que ens pot ajudar a preparar-nos per a un futur amb més sequera, menys aigua i més calor”

Respecte al teu recorregut professional, vas estudiar Biologia a la Universitat de Birmingham i vas fer la tesi i un postdoc a la Universitat de Sheffield, al teu país natal, el Regne Unit. Ja pensaves dedicar-te a investigar, quan vas decidir de fer aquesta carrera?
Sempre he estat molt interessada en el món natural. Els animals, les plantes. Igual que els meus pares: veníem de vacances als Pirineus! Però la recerca no m’interessava particularment, perquè no coneixia ningú que s’hi dediqués. Durant el grau, vaig fer una estada d’un any a l’Imperial College de Londres, i allà sí que vaig conèixer molta gent que es dedicava a investigar. Aleshores vaig començar a plantejar-m’ho.

Després de doctorar-te a Sheffield, vas venir cap a Catalunya, al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Què t’hi va dur?
La tesi era sobre els efectes del canvi climàtic a les plantes de l’Àrtic. Després, a Sheffield mateix, vaig dur a terme una investigació postdoctoral durant la qual em vaig adonar que em podia anar molt bé de marxar a fora per continuar fent recerca. Vaig demanar una beca Marie Curie, que és una gran oportunitat, i me la van donar al segon intent. Estava molt interessada a estudiar les interaccions entre el sòl i les plantes amb relació al canvi climàtic, i vaig buscar professionals bons que treballessin en aquesta línia. Així va ser com vaig trobar en Josep Peñuelas, del CREAF, i va estar encantat que ho intentéssim. Al final la beca va arribar i vaig poder treballar amb ell. Un altre motiu per venir va ser que m’agradaven la cultura catalana i l’espanyola. Però la idea era anar i tornar [riu].

I t’hi vas quedar sis anys.
Hi estava molt bé. Vaig continuar amb contractes anuals i també vaig acabar fent la meva vida personal a Catalunya.

Coincidint amb la pandèmia, marxes a Bèlgica.
Vaig guanyar una altra beca. Al món científic, si no tenim contractes fixes, contínuament hem de buscar oportunitats. A Bèlgica hi vaig anar per aprendre més coses sobre el sòl. Vaig estar-hi un parell d’anys.

I, a principis de l’any passat, aterres a l’IRTA. Amb quin propòsit?
Vaig veure que es buscava un investigador permanent. La meva parella és catalana i volíem viure aquí, així que em va semblar una oportunitat. No tenia un projecte concret, però sí idees clares sobre què m’agrada investigar.

Què destacaries, de l’IRTA?
Abans de venir, ja em cridava l’atenció l’oportunitat que m’oferia l’IRTA de fer recerca més aplicada. De vegades, quan investigues, tens la sensació que el missatge no arriba a la gent. Amb l’IRTA tens un enllaç fort amb el sector agrícola i també amb la Generalitat. A més, disposa d’un ampli equip de persones tècniques de suport, gent molt bona i amb més experiència que jo, que m’ajuda molt. Són persones que poden ser al laboratori o a l’hivernacle si jo necessito estar a l’ordinador fent altres tasques, com escriure projectes o analitzar dades.

En tot aquest recorregut investigador, hi ha una línia comuna, que és el teu interès pel canvi climàtic i per comprendre com s’han domesticat els cultius.
A Sheffield, durant el meu postdoc, vaig treballar amb arqueòlegs i professionals ben diversos per entendre la domesticació dels cultius. Fa deu mil anys, amb l’arribada de l’agricultura, hi va haver un canvi immens. Però hi ha moltes coses que no sabem. Només tenim restes d’algunes llavors d’aquella època. I per què, de totes les espècies que podríem menjar, en mengem tan poques? Per què n’ha baixat tant la diversitat, especialment a Europa? Com comentava abans, la diversitat és una font de característiques que ens pot ajudar a preparar-nos per a un futur amb més sequera, menys aigua i més calor. Si no l’estudiem, estem perdent una oportunitat.

Al CREAF et vas fixar més en arbres i ara treballareu amb multitud de conreus.
Al CREAF em vaig fixar en alzines i pins, a Bèlgica vaig fer una mena de WILD-ROOTS en petit, amb deu conreus. Ara en seran vint. Després, potser ens enfocarem més en alguns d’ells, però segurament serà difícil generalitzar els resultats, perquè sembla que cada espècie fa coses una mica diferents.

Gran part de la teva carrera investigadora l’has pogut dur a terme gràcies a beques. A l’IRTA, a més d’amb l’ERC, també hi treballes amb una ajuda Ramón y Cajal. Fins a quin punt és important, gaudir d’aquestes ajudes, per continuar endavant?
A Espanya és l’única manera de fer recerca; hi ha molt poques oportunitats d’estar fix o de treballar, si no és així. Europa és una molt bona font i les beques Marie Curie i de l’European Research Council són de les millors. De fet, l’IRTA té molts projectes d’Europa. Les ajudes estatals donen molts menys diners. Les europees et permeten fer més coses i durant més temps. Jo ara tinc cinc anys per concentrar-me en aquesta recerca. I, per sort, ara estic fixa a l’IRTA, amb quasi quaranta anys, però hi ha molta gent de la mateixa edat que no està en aquesta situació.

De fet, l’ERC Consolidation Grant t’està permetent poder tenir el teu propi grup de recerca. Com et sents?
És una oportunitat brutal. Molta gent ho podria fer si hi haguessin més recursos. Jo ho he provat perquè he vist que persones del meu entorn ho han intentat i assolit. El meu company també és investigador i ha aconseguit recursos similars. Vaig pensar que valia la pena d’intentar-ho. Ho has de provar: si no ho proves, no ho sabràs. Estic emocionada, amb ganes de començar.

“Si anem fent petits canvis al sistema agrícola, en 25 anys podem estar en una situació molt millor que l’actual”

Tot plegat arriba quan estàs a punt de tenir el teu segon fill. Com és l’experiència, com a parella investigadora, de compaginar la criança amb la recerca?
Serà un any complicat [riu]. Però no pots esperar que estigui tot a lloc. I, d’altra banda, la carrera de recerca pot ser flexible. No tinc horari fix, i això ajuda. Potser hi ha professions que ho tenen més difícil. Una carrera de recerca no és incompatible amb la maternitat, i ser mare et dona més raons per trobar sentit a allò que estàs fent.

Justament, es diu que, si continuem al ritme de producció i consum actual, el 2050 no hi haurà prou menjar per alimentar totes les persones. Com ho veus?
Intento ser optimista. Crec que ja tenim eines per millorar la situació. Es tracta, més aviat, de si els polítics i les grans empreses volen fer-ho. No és un repte impossible, sinó que s’ha de gestionar millor. Si anem fent petits canvis al sistema agrícola, en 25 anys podem estar en una situació molt millor que l’actual. Jo crec que la gent ja té la consciència que es pot millorar la manera de fer agricultura. Però ha de ser rendible i productiva.

Què pot fer la gent, en el dia a dia, per contribuir-hi?
Primer de tot, comprar local, perquè aquí tenim el luxe de produir molts aliments. Anar al mercat! També, intentar menjar diversitat de verdures i hortalisses, provar aliments variats, perquè si no els mengem, els pagesos no els produiran. I després, preguntar d’on ve allò que consumim. Finalment, si tenim hort o la nostra família en té, mirar de continuar-lo, per conservar-ne les llavors i mantenir aquesta diversitat, que és vital.