• Les varietats de blat dur de zones seques i humides fan un ús diferent de l’aigua abans i després de la floració, segons un estudi de l’IRTA
•  Els resultats ajudaran a desenvolupar varietats adaptades als nous ambients que comportarà el canvi climàtic

                                       

Les varietats de blat dur dels països més secs i càlids de la conca mediterrània (Síria, Jordània, Líban i Israel), són més baixes, floreixen abans, tenen un període d’ompliment del gra més llarg, i produeixen més espigues i més grans per unitat de superfície que no pas les varietats procedents de zones més humides i fredes. Els grans de les varietats de blat dur d’aquestes últimes zones, pel contrari, són més pesats i s’omplen més ràpidament. És la principal conclusió a què ha arribat una recerca de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), que constata que les varietats d’una zona i de l’altra «tenen una capacitat desigual per utilitzar l’aigua disponible abans i després de la floració», explica la Dra. Conxita Royo, investigadora del programa Cultius Extensius Sostenibles de l’IRTA. Segons la investigadora, els resultats de l’estudi «permetran seleccionar i millorar nous blats que s’adaptaran millor als ambients secs i calorosos que prediuen els models de canvi climàtic».

Els investigadors van estudiar una col·lecció de varietats tradicionals de blat dur procedents de 21 països de la conca mediterrània, creades pel propi grup de recerca a partir de llavors de blat procedents de bancs de germoplasma. Paral·lelament, per mitjà de sèries històriques de dades climàtiques de les principals zones de cultiu de blat dur del Mediterrani, van identificar la Mediterrània Oriental com la zona més càlida i seca perquè és on hi ha una temperatura, una radiació solar i una evapotranspiració potencial més altes, i una pluviometria i una humitat relativa més escasses.

Gràcies als marcadors moleculars, van identificar les regions del genoma associades a determinades característiques agronòmiques. Així, van observar que les varietats adaptades a la zona més seca i càlida utilitzen l’aigua disponible al sòl abans de la floració per acumular carbohidrats solubles que, posteriorment, es mobilitzen cap al gra; les varietats adaptades a zones més humides i fredes, en canvi, aprofiten millor l’aigua disponible després de la floració per omplir el gra. L’estudi també revela que alguns marcadors moleculars associats a aquestes característiques agronòmiques es troben en diferent freqüència en el genoma de varietats d’una i altra zona geogràfica. «Això suggereix que, perquè les plantes puguin sobreviure a cada ambient, la selecció natural va actuar sobre les varietats tradicionals ajustant els valors de cada característica i les freqüències dels al·lels que hi estan associats», comenta la investigadora de l’IRTA.

Aquestes troballes són el resultat de diversos projectes finançats pel Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital (MINECO), adreçats a estudiar les característiques del blat que afavoreixen la seva adaptació a ambients amb diferent climatologia.

La domesticació del blat

La domesticació del blat va tenir lloc al Creixent Fèrtil durant la Revolució Neolítica, fa uns 10.000 anys. D’allà, el blat es va dispersar a través de la conca mediterrània, fins a arribar a la Península Ibèrica 3.000 anys més tard. La selecció natural va fer que, un cop arribat a un determinat territori, adquirís paulatinament avantatges adaptatius a les noves condicions ambientals a través de canvis en el seu cicle vital (fenologia) i en els caràcters lligats a una major producció de gra. L’evolució del blat durant aquest llarg procés de migració i la selecció que en van fer els humans amb l’inici de l’agricultura van resultar en les varietats tradicionals, també conegudes com varietats locals o landraces (en anglès). Es tracta de varietats considerades endèmiques de la zona on es van originar, a la què estan molt ben adaptades. Per això són un material únic per a la realització d’estudis d’adaptació del blat al canvi climàtic.