“La sostenibilitat és com el futbol: tothom en parla i tothom té la solució perfecta”

Entre el 8 i el 12 de setembre del 2024, Barcelona i diversos punts del territori català acolliran les prop de mig miler de persones dels cinc continents que, en una xifra rècord d’inscrits, participaran en la catorzena edició del congrés LCA Food. Traduït al català, LCA Food, Life Cycle Assessment of Foods, significa Anàlisi del Cicle de Vida (ACV) dels Aliments. Es tracta d’una manera de calcular numèricament l’impacte ambiental dels productes alimentaris que abraça tota la seva existència, des de la terra que ha fet possible produir-los fins que esdevenen residus o es reutilitzen. Això inclou els transports, les transformacions i els embalatges. La Unió Europea (UE) ja utilitza l’ACV en l’àmbit alimentari i s’espera que ben aviat formi part del nostre dia a dia: s’està estudiant com incorporar els resultats de la seva mesura a l’etiquetatge dels productes, cosa que influirà en les decisions de molts consumidors i consumidores. Al congrés, coorganitzat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i la Universitat de Barcelona (UB), hi participaran experts i expertes de renom internacional. En parlem amb la presidenta d’aquesta catorzena edició de l’LCA Food, la investigadora del grup de Sostenibilitat en Biosistemes de l’IRTA Montserrat Núñez.

Fa molts mesos que estàs concentrada en el congrés. Com va ser que l’IRTA, en col·laboració amb la UB, va ser escollit per a organitzar-lo?
El congrés té un comitè científic, format per unes 25 persones dels cinc continents, entre les quals jo, que hi represento a l’estat espanyol. Ja fa anys que el comitè tenia ganes que se celebrés a Espanya, perquè és un productor europeu i mundial molt important de productes d’horta, de carn i de peix. A més, la nostra comunitat d’ACV és forta, activa i està creixent. Tot plegat va fer que, des de l’IRTA, ens decidíssim a presentar una candidatura per organitzar el congrés a la seu central de la UB. I el comitè científic va escollir-nos per a aquesta catorzena edició.

La primera edició es va celebrar la segona meitat dels anys noranta. Com va ser?
Tot va començar l’any 1996 a Bèlgica. Unes poques desenes de persones es van reunir a l’aeroport per parlar sobre com utilitzar l’ACV en l’anàlisi de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris. Era una eina que ja es feia servir per estudiar els sistemes industrials. De fet, la primera companyia que la va aplicar va ser Coca-Cola, que l’any 1969 va fer el que s’ha considerat la primera ACV. Amb els anys, aquesta eina ha anat guanyant pes en l’àmbit de l’alimentació. De reunions de poques hores en aeroports, hem passat a un congrés internacional de quatre dies i a ser el principal fòrum mundial on es parla de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris a partir de la ciència i des del punt de vista quantitatiu. Com a mostra de la rellevància del congrés, en aquesta edició vindran representants de l’ONU, de la UE i de diversos ministeris de països d’arreu del món. De fet, l’ACV és l’eina que la UE utilitza en les seves polítiques per determinar què és i què no és sostenible des del punt de vista alimentari.

“Som el principal fòrum mundial on es parla de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris a partir de la ciència i des del punt de vista quantitatiu”

Amb tot, no és un concepte mainstream. Ens pots aclarir què vol dir ACV i per què és tan important?
M’agrada explicar aquest concepte des de la biologia, que és d’on va sortir. Pensem en el cicle de vida d’una papallona. Tens un ou, després l’eruga, després la crisàlide i més tard la papallona. Traslladat als productes de l’horta, primer plantem les llavors procedents del viver; després hi posem nutrients, reguem i protegim la planta usant fertilitzants, aigua i fitosanitaris produïts abans d’arribar al camp. Posteriorment collim, normalment fent servir màquines i fuel. Més tard, utilitzem el producte, i finalment hi ha uns residus. Si els reutilitzem o reciclem, és com si la papallona fes ous nous, que donarien lloc a un altre cicle de vida. En ACV parlem de sistema-producte, no només de producte. És a dir, des de l’ou fins que la papallona fa ous nous, quantifiquem quins recursos es gasten, com ara l’aigua, i quines emissions contaminants es fan, cosa que inclou no només les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle responsables del canvi climàtic, sinó també tota la resta de contaminants, com el nitrogen i el fòsfor dels fertilitzants, els metalls pesants dels combustibles fòssils o els tòxics dels pesticides, que acaben afectant la natura i a nosaltres. També es pot incorporar l’aspecte social en l’estudi de la sostenibilitat dels cicles productius. Per exemple, l’etiqueta de comerç just garanteix que no hi ha explotació infantil i assegura sous dignes als agricultors dels països més desafavorits econòmica i socialment.

En resum, una manera molt completa de calcular la sostenibilitat de la producció alimentària.
Sí. Sovint, per mesurar la sostenibilitat, pensem en l’impacte de l’embalatge. Doncs l’embalatge és una part molt petita de tot el sistema-producte! Imaginem un quètxup. Abans de posar-lo a l’envàs, s’ha hagut de fer un procés on s’han afegit als tomàquets altres ingredients, conservants i estabilitzants. A més, els tomàquets han sigut transportats a la fàbrica que fa el quètxup. I abans s’han hagut de plantar, i de fer créixer, per a la qual cosa s’han utilitzat fertilitzants, orgànics o inorgànics, i potser pesticides. I aigua. I el sòl. I, encara abans, hi ha el tractor que utilitza combustible, procedent del petroli. Doncs comptem tots aquests recursos i emissions i calculem impactes ambientals per saber si aquell quètxup és més o menys sostenible que el d’un competidor. És important comptar-ho tot per evitar tenir una visió parcial del sistema. Un exemple: si anem a comprar en cotxe, usem en forma de benzina tots aquells envasos i bosses de plàstic, també procedents del petroli, que tant d’esforç estem fent per no gastar! D’aquí la importància del pensament sistèmic.

“Quantifiquem quins recursos es gasten, com ara l’aigua, i quines emissions contaminants es fan, i això inclou no només les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle responsables del canvi climàtic, sinó també tota la resta de contaminants“

Però tota aquesta informació no arriba als consumidors i consumidores a través dels productes, com sí que ja hi arriba l’etiqueta sobre el valor nutricional Nutriscore, malgrat les seves controvèrsies i que sigui d’aplicació voluntària.
Hi ha moltes ecoetiquetes per donar informació al consumidor, encara que cap d’unificada que parli específicament sobre la sostenibilitat de l’aliment. Per exemple, hi ha etiquetes que segueixen normes rigoroses i verificacions d’organismes externs. D’aquestes ens en podem refiar. És el cas de la fulla verda, o del segell de la CCPAE. O també del segell de Benestar Animal Welfair®, desenvolupat per l’IRTA. D’altres etiquetes, en canvi, són habitualment estratègies de màrqueting que ens fan caure en el parany del greenwashing. I una altra opció és donar la informació sobre l’impacte ambiental de manera similar a com ho fa Nutriscore, és a dir, amb un rang: és cap a on estan tendint les polítiques europees.

Hi haurà un segell europeu per conèixer l’impacte ambiental de cada aliment?
Europa treballa en una directiva per aturar l’augment indiscriminat de segells i reemplaçar-los per un segell fiable estandarditzat que sigui present a tots els productes i que, ja sigui amb lletres, amb colors, o amb un semàfor, indiqui quina és la qualificació ambiental d’això que vols consumir. Però hi ha molts interessos implicats i és una discussió que fa més de cinc anys que dura. De moment no hi ha acord, però en els pròxims anys segur que s’implementarà, i els congressos LCA Food hi hauran contribuït!

Reduir a un color o una lletra l’impacte ambiental de tot el cicle de vida d’un producte sembla complicat. A l’IRTA hi esteu treballant, oi?
Sí, a través del projecte internacional Eco Food Choice. Realment, la sostenibilitat és una mica com el futbol. Tothom parla, perquè tothom creu que en sap, i tothom té la solució perfecta perquè el seu equip guanyi el partit. Com comentava, hi ha qui pensa que, fent un canvi d’embalatge o eliminant-lo, ja farà un producte més sostenible, sense comptar que, per exemple en el cas d’una fruita, si se substitueix l’embalatge per una cera protectora, o si hi ha més malbaratament a causa de la menor protecció que aporta el nou embalatge, el producte final pot tenir més impacte ambiental i s’haurà fet una gran inversió empresarial per a no res!

De fet, el concepte de sostenibilitat és present a tot arreu i tothom vol fer casar allò que produeix amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU. Però, què vol dir, exactament, sostenibilitat?
Sostenibilitat vol dir protegir els ecosistemes, donar igualtat d’oportunitats a tothom i millorar la qualitat de vida, tot plegat de manera econòmicament viable, ara i en el futur. La dificultat rau a trobar l’equilibri entre els tres pilars: ambiental, social i econòmic. El concepte és molt bonic, però com mesures si un producte és sostenible? Calen brúixoles que ens diguin on estem i quin és el nord a seguir. Això és el que fa l’ACV. Ens ajuda a la presa de decisions per trobar el camí cap a la sostenibilitat. L’ACV està basada en ciència, i això fa de contrapès a l’ús de la paraula sostenibilitat com a mainstreaming. Vols mirar quin impacte tens? Doncs repassem tot el procés productiu. Posem ordre. Quantifiquem. Pensem, per exemple, en el bioplàstic com a material d’envàs.

(…)
Doncs contamina tant o més que els envasos de plàstic perquè, per a fabricar-lo, necessites terres de conreu, que abans tenien un altre ús: potser eren bosc. I utilitzes aigua per a regar. I fas emissions a l’aire i a l’aigua. Un cop llences l’ampolla, els bioplàstics també fan nanopartícules, perquè en condicions naturals no són biodegradables ni compostables, sinó que cal sotmetre’ls a uns processos concrets.

“L’ACV està basada en ciència, i això fa de contrapès a l’ús de la paraula sostenibilitat com a mainstreaming“

Que complex.
Per tot plegat, és indispensable incorporar, a les empreses i institucions públiques, persones que sàpiguen realment sobre sostenibilitat. Persones que no només pensin a curt termini. Per exemple, si mirem a llarg termini, hi ha moltes maneres de pensar Catalunya en un futur. En funció de com organitzis els usos del territori, tindràs uns o altres impactes ambientals. Això també es pot calcular a través de l’ACV.

Però hi ha una manera estàndard de calcular l’Anàlisi del Cicle de Vida, doncs?
Si. Els científics que treballem en ACV estudiem com trobar mesures consensuades, harmonitzades, perquè les empreses, els governs i els particulars utilitzin les mateixes mètriques i, per tant, puguem comparar. Aquesta estandardització s’aterra en normes internacionals ISO, normatives de la UE, guies de l’ONU i protocols específics per sectors, com els de la FAO per a la ramaderia. En tot això estem treballant des de l’IRTA i també hi treballen moltes de les persones que vindran al congrés. Un exemple: investigadors de l’IRTA han participat en la creació del mètode consensuat AWARE per avaluar els impactes del consum d’aigua a les guies de la UE.

Des de l’IRTA també treballeu amb empreses.
Les empreses que venen a buscar-nos ens solen dir que volen estudiar la petjada de carboni del seu producte, habitualment dels envasos, cosa que per a elles és sinònim de sostenibilitat. Nosaltres, aleshores, els proposem d’ampliar la mirada, i s’acaben adonant que volien fer endreça començant la casa per la teulada. Un cas d’èxit recent és el d’una empresa amb qui hem fet l’ACV de la seva carn. Gràcies a aquesta ACV continuen proveint a una multinacional que els ho demanava per veure si eren competitius en l’àmbit europeu. Si no, els haurien deixat de comprar la carn.

“És indispensable incorporar, a les empreses i institucions públiques, persones que sàpiguen realment sobre sostenibilitat”

Aquest és un bon camí perquè tothom vagi sumant-se al carro, oi?
Sí, i en això Europa està posant molt d’èmfasi. Està molt a sobre de les mitjanes i grans empreses perquè, quan calculin la seva petjada de carboni, no només comptin les emissions directes, com les produïdes pel consum d’electricitat de l’aire condicionat o el funcionament dels ordinadors. Europa vol que analitzin amb quin mitjà de transport van a treballar-hi els professionals o quins són els proveïdors dels seus productes per saber quant i com emeten. Com que les mitjanes i grans empreses tenen petits proveïdors, això els arrossega. És un efecte dòmino. I ja està passant.

Ja?
Sí. Les mitjanes i grans empreses europees han de fer estudis de petjada de carboni d’abast 3, que inclouen les emissions indirectes que comentava. Hauran de començar-ho a comunicar de manera obligatòria a partir del 2025 d’acord amb una directiva de la UE. I Europa no només ho està aplicant en productes, sinó també en serveis.

Podem ser una mica optimistes, doncs?
Estem molt millor que fa deu anys. Que hi hagi l’ecoetiqueta als aliments serà molt important perquè, en les decisions com a consumidors, tinguem en compte l’impacte ambiental d’allò que mengem. Però hem de continuar fent esforços per arribar a la societat de manera comprensible.

En aquesta edició del congrés, quins aspectes de l’ACV estan agafant més força?
Les dietes saludables i sostenibles. En la darrera edició, a Lima, ja n’hi havia algunes xerrades. En l’edició d’enguany, aquest tema ocupa més d’un dia.

Què ha canviat?
Que es té més consciència de la necessitat d’unificar el vessant nutritiu, és a dir, quines dietes són saludables, amb el vessant ambiental, o sigui, com són de sostenibles aquestes dietes. Aquestes visions no poden estar separades. S’han d’unir per a fer una estratègia conjunta sobre com ens hem d’alimentar per mantenir el planeta dins els límits planetaris alhora que ens nodrim de manera adequada i saludable. És per això que el lema d’aquesta catorzena edició és “Sistemes alimentaris saludables per a un planeta sa”.

“Cal una estratègia conjunta sobre com ens hem d’alimentar per mantenir el planeta dins els límits planetaris alhora que ens nodrim de manera adequada i saludable”

Comentaves que això es parlarà en moltes de les sessions del congrés. El dia 8, anterior a la inauguració oficial, s’intentarà arribar a consensos sobre l’ACV de la carn cultivada.
Es parlarà dels tipus de cèl·lules animals i d’ingredients que s’utilitzen per fer carn cultivada al laboratori i de com calcular-ne l’ACV: què s’ha de comptar, què no s’ha de comptar i com comptar-ho.

Hi ha qui afirma que no està clar que la carn cultivada tingui menys impacte ambiental que la carn procedent de la ramaderia.
Al laboratori, més enllà de les cèl·lules de carn cultivada, es fan servir altres ingredients, que són els nutrients per a alimentar-les. I també s’usen bioreactors, dins dels quals creix la carn cultivada. Tot això, de moment, es fa a petita escala i és difícil de saber quina eficiència productiva tindria a gran escala industrial. És a dir, si la demanda del consum de carn feta al laboratori fos tan alta com la de la carn convencional, acabaríem generant el mateix impacte? Caldrà veure com contamina la carn cultivada, per aclarir si té sentit anar en aquesta direcció.

A Singapur, Israel o els EUA és una realitat, i a Espanya sembla que falta ben poc…
Segurament serà una alternativa més. En sostenibilitat, no sol haver-hi una regla d’or que solucioni tots els problemes.

Els dies 9, 10 i 11 hi haurà diverses sessions plenàries i desenes de sessions de treball. Què en destacaries?
Estic desitjant que arribin les plenàries. Les hem escollit amb molt d’afecte. L’objectiu és que la gent que assisteixi al congrés marxi amb un esperit crític i descobreixi visions noves més enllà de l’ACV. Hem estat disruptius, perquè habitualment les sessions plenàries les protagonitzen persones que estan dins de l’LCA Food. Doncs, a Barcelona, els i les ponents vindran a explicar-nos coses que no sabem. Per exemple, el dia 9, després de la inauguració oficial i de la ponència dels representants de les administracions, en Joan David Tàbara parlarà sobre els anomenats positive tipping points: aquells canvis positius, punts d’inflexió, com l’ecoetiqueta o l’agricultura regenerativa, que poden ser com una bola de neu, o sigui, que poden tenir un efecte dòmino perquè la societat tendeixi a ser cada cop més sostenible. Donarà una visió d’esperança.

A veure com ens inspira.
Estic desitjant escoltar què ens explica. També, hi haurà una taula rodona amb la Louise Fresco i la Marta G. Rivera, expertes de renom internacional, moderada pel català Llorenç Milà i Canals, responsable del Secretariat de la Iniciativa del Cicle de Vida de les Nacions Unides. Elles explicaran com han de ser els sistemes alimentaris saludables i sostenibles del futur: seran locals o globals? Quin serà el paper de les dones en la producció d’aliments? Quin és el paper que tenim com a consumidors per donar forma al sistema alimentari?

I també vindran empreses.
L’últim dia, tindrem una taula rodona amb ponents de grans multinacionals de l’alimentació: Unilever, Nestlé i OSI explicaran quines mesures estan incorporant per arribar als objectius de la UE per al 2030 – 2050 de reducció de gasos d’efecte hivernacle i d’aplicació de perspectiva del cicle de vida. Ho explicaran davant de gairebé mig miler d’experts.

No podran fer greenwashing, davant de tants experts.
Pot ser molt interessant. Obrirem tots la ment, a veure què ens expliquen.

Aquest congrés reunirà persones dels cinc continents. Poden tenir punts de trobada, però calcular l’ACV no deu ser el mateix aquí que allà.
Absolutament. Per exemple: en funció d’on visquis, et pot interessar incorporar a l’ACV la part social com a prioritat. Als mercats de producció de cafè, o de xocolata, segurament el més important és integrar primer els criteris socials als sistemes productius, i després mirar la part purament ambiental. O sigui, és vital garantir sous justos, o que els infants i joves tinguin educació: el primer pas per assegurar la sostenibilitat de demà és capitalitzar les persones. Als països més desenvolupats, ens enfoquem més en impactes ambientals, perquè no sol ser un problema que els infants no vagin a l’escola. Però també hi ha diferències entre nosaltres. Els països del Mediterrani no tenim aigua. Al nord d’Europa no tenen aquest problema, i actualment per a ells són més importants altres aspectes com les emissions dels fertilitzants.

A més, tot sovint oferim dades d’impacte ambiental molt reduccionistes i l’ACV va en direcció contrària.
És molt difícil comunicar les dades. Però sí que podem afirmar que, de cara al futur, per tenir sistemes alimentaris més sostenibles des del punt de vista ambiental, hem d’aplicar estratègies que no estiguin només enfocades a fer millor el que ja fem. Per exemple, no s’hi val només a millorar els abeuradors dels vedells perquè se’n redueixi el consum d’aigua. Això s’ha de fer, però la reducció dels impactes ambientals dels sistemes alimentaris, per arribar a satisfer els objectius de la UE, vindrà de la conjunció de tres estratègies: canviar dietes, tendint a dietes basades en un menor consum de proteïna animal; reduir el malbaratament, i millorar els sistemes agroalimentaris actuals. El canvi de dietes és clau. 

“La reducció dels impactes ambientals de l’alimentació vindrà de la conjunció de tres estratègies: canviar dietes, reduir el malbaratament i millorar els sistemes agroalimentaris”

Aquí les administracions hi tenen un paper important, oi? Per exemple, quan defineixen els plecs de condicions per a les empreses encarregades de la restauració en escoles o hospitals públics.
Les escoles són un motor de canvi increïble. Els hospitals també. Els centres públics ajuden a tirar molt del carro.

Què t’agradaria que aporti aquest congrés, doncs?
M’agradaria que hi hagi bons debats científics. Hi haurà sessions de discussió, com una de focalitzada en dietes saludables o una altra en ecoetiquetatge, i m’agradaria que puguin sorgir-ne idees noves que tinguin recorregut després del congrés. I que sigui un fòrum d’interacció científica i amb les empreses i institucions que hi assisteixin. Perquè els científics generem el coneixement, però les empreses han d’aplicar-lo i dir-nos què necessiten, què no entenen, cap a on hem d’anar. A més, hi haurà representants de la UE i de la ONU, que ens poden orientar.

I, per a l’IRTA, què suposa organitzar-lo?
Suposa situar-nos en l’escenari internacional de centres que es dediquen a l’ACV en alimentació. Som petits, però som molt bons. Estem organitzant la conferència científica internacional de referència en aquest àmbit, a la mateixa altura que altres entitats molt més grans que també l’han organitzat. Ho fem aliats amb la Universitat de Barcelona (UB) i això és clau. I en l’àmbit curricular, com a investigadora de l’IRTA, també pot ser una font d’oportunitats. Estem molt il·lusionats i esperem que sigui tot un èxit.